“Homenatge al País Valencià”, per Emili Gil

0
525

Emili Gil. Escriptor.

Ara que fa 20 anys que l’amic Ovidi és de vacances les circumstàncies m’han portat a Alcoi. Fa decennis que recomano als principatins anar, almenys un cop a l’any, al País Valencià. Només així es pot tenir una idea in situ del surrealisme, absurd i dadà, que hi impera quotidianament. Un exemple: l’any 2012, en arribar a l’estació d’Alacant, vaig sentir a una persona dir, literalment, que el diari La Vanguardia s’havia tornat independentista. «Tant de bo!», vaig pensar. La veritat és molt més dura, sovint trista, decebedora.

Dol adonar-se de realitats acceptades per una majoria de ciutadans adormits, ignorants dels seus orígens, de la pròpia identitat i venuts al més cruel capitalisme. Molles per avui, misèria per demà. Però també és cert que alegra adonar-se que existeixen, malgrat tots els impediments, persones conscients de l’imperialisme implantat —ètic, social, cultural— i continuen lluitant, dia a dia, per mantenir la dignitat i respecte de ser ells mateixos, de ser un poble. Les cançons de Paco Muñoz, Raimon, Al Tall, Obrint Pas i Feliu Ventura em retronen amb potència al cap.

Què en diria Ovidi, de tot plegat, si tornés? Probablement el mateix que va recitar, que va cantar: la lluita continua. «Vostra raó es va desfent, / la nostra és força creixent».

Envoltat de valencians he tingut la sort d’escoltar diferents opinions sobre el procés d’independència del Principat que, com és lògic, els afecta i afectarà. Perquè, com bé sabem, «hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense».

La qüestió és entomada de manera ben diversa. La gent de dreta, com qualsevol altra cosa que prové de Catalunya, s’ho pren malament i manifesta un odi visceral. Cal tenir present que, tant ací com al Principat, fins que la gent de dreta no prengui consciència de poble i de país no hi haurà solució al desllorigador. La gent d’esquerra, si bé es manifesta a favor del procés català, també és cert que tem represàlies de part del govern de l’Estat espanyol, pitjors de les que ja pateixen. Enmig d’aquesta incertesa, però, m’ha estat agradable comprovar que una gran part d’artistes de tendències esquerranes i anarquistes tenen molt clar que el missatge que difon Podem/Podemos no és res més que fum; el comparen sovint amb el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra. Talment un déjà vu. Un engany més.

És cosa sabuda que la majoria de valencians ha perdut la identitat —allò de «qui perd els orígens perd la identitat» que canta Raimon—, ha estat enganyada culturalment, li ha estat explicada una història falsa. T’invoco, Paco Muñoz: «Qui dirà la nostra història als xiquets del meu país? (…) Perquè allò de Covadonga no ens afecta als valencians, quan la nostra Covadonga és Sant Miquel de Cuixà». Clar i ras, com diria el poeta alcoià Joan Valls.

Un dels mals endèmics que ha patit, i pateix, el País Valencià és la traïció continuada de certs personatges rellevants per motius polítics, econòmics i, en breu, interessos materials i quotes de poder. Botiflers com a bolets, la pesta blava. I un altre dels càncers que corsequen la vitalitat natural d’aquesta terra és l’autoodi inoculat des de les més altes esferes amb tota malvolença. Amb l’objectiu de superar-lo, es creen projectes cada dia, com ara l’anomenat «Canta, toca i balla», desenvolupat per Rafa Montllor i David Reig Delhom. Es tracta d’un conjunt de 14 volums, amb partitures i CD, per valorar la música tradicional valenciana adaptada al flabiol, amb la intenció que els professors la posin a l’abast dels alumnes. Poetes, literats, pintors, músics, cantautors. Sí, també creixen com a bolets, arreu. L’inconscient col·lectiu aposta pel camí de la creació i l’art per a frenar l’extinció de la cultura i, així, no perdre ni els orígens ni la identitat.

Des del poble de les costeres i dels ponts, declaro, amb Ovidi, que: «tinc senyera on blau no hi ha. Dic ben alt que parle català, i ho faig a la manera de València».

Perquè el sud també existeix.

Sense comentaris

Deixa un comentari