“La tolerància i el respecte, dos termes en conflicte”, per Aureli Argemí

0
345

En l’anterior article (17 d’abril) tractava sobre la conveniència d’arribar a un diàleg constructiu entre catalans i espanyols. En aquest em proposo de precisar uns termes que donen peu a moltes confusions i que constitueixen una de les traves per a fer efectiu el diàleg constructiu.

Una de les paraules que sovintegen en els mitjans de comunicació espanyols autodefinits oberts i progressistes és “tolerància”. La tolerància és presentada com l’expressió de la democràcia ben entesa. Els periodistes i opinadors que en parlen es proclamen “tolerants” fins i tot amb els catalans desviats, és a dir amb els catalans que, segons ells, no arriben a entendre o acceptar les bondats de ser espanyols. El mot “tolerància” és usat en un sentit que té ben poc a veure amb el concepte de “respecte”, tot i que és tractat com si fossin dos termes sinònims. En realitat, els esmentats periodistes i opinadors es posen a la boca la paraula “tolerància” des d’una posició de superioritat, de perdonavides. Se situen damunt dels catalans dissidents i els inclouen en la categoria dels éssers humans tolerables en la mesura que ells, els qui els toleren, tenen la facultat exclusiva de ser els àrbitres per a jutjar qui són i com haurien d’actuar.

La intolerància sota el vel de la tolerància

Aquests tolerants, doncs, tenen la gosadia de creure’s els únics posseïdors de la veritat, i és des d’una posició dogmàtica que es permeten de concedir als catalans renegats que formulin, dins d’uns límits tolerables, les seves cabòries. Tot per a no haver d’anar sempre a pinyes -que cansa i fa mal- sense que aquesta mena de laxitud suposi, gens ni mica, que als catalans curts de gambals se’ls faculti a desviar-se massa i menys encara anar lliurement per les seves. Hi ha, a parer dels tolerants, unes fronteres, ben custodiades pels gestors de l’ordre establert, que marquen unes fites. Unes fites fixades per unes lleis discutides en seu parlamentària espanyola i aprovades per la majoria dels diputats espanyols de la qual, vés per on, els catalans dissidents, sempre en minoria, encara que com a catalans fossin la majoria, no compten res. Tot en nom de la democràcia per a cada ciutadà, encara que la tolerància que en deriva esdevingui per als ciutadans de Catalunya intolerant, ofensiva, menyspreadora.

L’intolerant converteix el seu propi món en el centre de l’univers, deixant a banda la realitat que tots plegats vivim en una societat plural, diversa i polièdrica. D’acord amb la seva pròpia lògica, l’intolerant que se sent contestat es veu obligat a reaccionar amb tons violents, si més no a nivell verbal, i se sent amb el deure de rebaixar-se, fàcilment, a injuriar i calumniar pensant que, així, podrà imposar amb més contundència el seu pensament únic. L’intolerant no acostuma a aplicar-se la famosa dita de Voltaire: “Encara que no estigui d’acord amb el que tu diguis, defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”.

Molt sovint, en les tertúlies l’intolerant és fa notar perquè és aquell que crida més, que les diu més grosses. Com si el cridar més fort i passar-se de to fos el gran argument per a demostrar qui té la raó. La seva actitud orgullosa, altiva, ofuscada, reflecteix la seva pròpia feblesa, demostra que, en el fons, se sent insegur davant les contradiccions que ha d’assumir, per a mantenir la intransigència, sota el nom de tolerància.

Implicacions del respecte

Una persona que en respecta una altra és aquella que la té en compte, que la reconeix, que la considera, que afirma per a ella una dignitat igual a la que cadascú vol, en consonància amb un dret universal, per a si mateix. Aquests principis són aplicables tant si els altres són molts com si són pocs, tant si pensen d’una manera com d’una altra.

El respecte a tothom es manifesta amb actituds democràtiques fundades en la llibertat de cada persona, en singular i plural. D’aquí que el respecte es noti quan les relacions humanes responen a preses de posició obertes, capaces de fer-se càrrec de les diferències i de conviure, si es dóna el cas, amb la discrepància, sense que aquesta freni el diàleg amb ningú. El respecte de debò sempre genera respecte.

En efecte, quan una persona és realment respectuosa d’una altra persona, la intolerància no fa la seva aparició, no existeix. El respectuós, per tant, no cau a la temptació de creure’s superior a ningú. Fins i tot les seves opcions davant d’uns fets o d’unes idees interpretables de diferents maneres, ell les tradueix en opinions respectables, mai en condemna i menyspreu del qui pensa diversament, mai en imposició de les pròpies idees com si corresponguessin a la Veritat en majúscula. L’acceptació de la pluralitat de parers demostra que un, en harmonia amb el respecte, sap relativitzar. Encara que a continuació segueixi opcions que, en acord amb les seves idees, siguin diferents de les que prenen altres persones.

Són moltes les mostres que proven si en una societat el respecte és la norma: si les persones que en formen part no retallen les llibertats d’uns tercers, si mai aquestes persones es deixen portar per qualsevol forma d’exclusió, com és, per exemple, el racisme o la xenofòbia, si mai prenen com a pauta el relativisme que banalitza allò que és relatiu. És a dir, que porten allò que és relatiu cap al relativisme el qual es dóna quan, posem pel cas, un conferenciant de llengua catalana diu que tant li fa parlar aquesta llengua com l’espanyol en un indret de Catalunya, al•legant que es passarà al castellà per respecte a algú que, enmig de la majoria de catalanoparlants, s’expressa en espanyol. Aquesta superficialitat és fruit de la manca de respecte envers els catalanoparlants a Catalunya i explica, amb un exemple, cap on duu el relativisme.

El respecte és la clau de la convivència en la qual hi cap la disconformitat, entesa també com un valor. Això no vol dir que el respecte pugui implicar la renúncia al que hom creu i al poble al qual pertany. Tot el contrari.

*Aureli Argemí és President emèrit del CIEMEN

Sense comentaris

Deixa un comentari