“Coses del més enllà”, per Emili Gil

0
428

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor.

Jennifer Love Hewitt contacta amb éssers del més enllà a la sèrie Entre fantasmes. Naomi Campbell és un mite consolidat i reconegut de la bellesa negra. Doctor House és un exemple prou encertat de misantropia. Saturn 3 és una bona pel·lícula de ciència-ficció. Per què carall, doncs, el Principat de Catalunya té tantes dificultats per recuperar la seva llibertat? És una pregunta que em repica insistentment el cervell.

Potser és per causes molt ben amagades que s’escapen del coneixement comú? Potser per raons d’intel·ligència d’Estat, potser per la CIA o altres estaments encara més opacs? És pels mateixos motius que la comercialització de la bateria Tesla ha estat prohibida a l’Estat espanyol? ¿O bé per raons similars a les que oculten la veritat dels drones, o ovnis, que s’han vist recentment sobrevolar indrets amb forta presència nuclear, a l’Estat francès? Qui ho sap? Talment el títol d’un conegut conte de Guy de Maupassant (Qui sait, 1890). Tanmateix els catalans som humans (alguns a despit nostre). És ben sabut que el monstre humà és el pitjor dels monstres.

Fa molts mesos que va començar el circ. Els actors principals, d’una mediocritat abassegadora (fins i tot diuen «demés» i es queden tan amples) van fent la seva, els tertulians es repeteixen i avorreixen ad nauseam. Només hi ha una cosa més o menys certa: del «9N» del 2014 anem al «27S» del 2015. No hi ha res més; la resta és buit, comèdia, farsa, fum, una disbauxa continuada de solters (i solteres) sense solta ni volta. Per llogar-hi cadires. «Aprima’t mentre dorms», asseguren els anuncis mentiders.

¿I què s’ha de dir dels mitjans mediàtics que estripen la llengua, tot assegurant que la defensen, escrivint «esclar», en lloc d’«és clar», o bé pronunciant «auroport» en lloc d’«aeroport»? La professionalitat a mercè de la titolitis. «De defecar en saben», canta (encara) Ovidi Montllor a Culminació.

Passa el temps i costa un ou, i bona part de l’altre, sobreviure. Especialment als qui som a l’atur. És, de veritat, un desafiament quotidià no caure en el desànim més absolut (nihilisme) i abocar-se al suïcidi. Un melodrama agònic aparentment sense final que, malgrat tot, ens ha de menar al triomf, atès que l’única possibilitat de reeixir és la via de la independència. «La paciència és la mare de la ciència», es consolava resignada ma iaia, al temps del franquisme. Coneixem prou allò de «la vida és meravellosa» (pel·lícula inclosa). El franquisme continua tan fresc, les cançons de revolta dels anys 60 i 70 continuen estremidorament vigents. La vella «nova cançó» és, encara, «nova».

Per l’escenari passen Bones, Grey, The Walking Dead, American Horror Story, etc. Panem et circensem, com sempre. Continuem esclaus, en aquesta pobra, petita, bruta pàtria. Que trist. I com m’agradaria d’anar al Nord; de no perdre mai el Nord. I això que Catalunya Nord està ben fotuda, també. Ni França ni Espanya: Països Catalans. Que bonic.

Estic convençut que la majoria de lectors potencials del present text deuen haver gaudit alguna vegada del relat L’escarabat d’or, d’Edgar Poe. Sí, Edgar Poe, sense l’Allan dels pebrots (per més informació llegiu aquí:  http://museudetenebres.blogspot.com). Qui sap si el desllorigador de tot l’assumpte no deu ser un tale of ratiocination dels que tant agradaven a l’escriptor estatunidenc. Seria fantàstic. En Sherlock Holmes ho celebraria amb una bona dosi de cocaïna. Arthur Conan Doyle tocaria el violí. El Barça ho guanyaria tot (ho tornaria a fer, sí!).

De vegades voldria tenir una màquina del temps. Com t’enyoro Herbert George Wells! De vegades somnio amb el Nautilus i illes misterioses. Com t’enyoro, capità Nemo!

«Tot sembla impossible fins que ho fas». Gràcies, Nelson Mandela.

Foto: Impossible arribar a plaça Catalunya (i 2) via photopin (license)

Sense comentaris

Deixa un comentari