“Yo soy catalán”, per Jordi Lleal

0
1055

Jordi Lleal i Giralt. Aparellador.

Hi ha qui, a l’hora de prendre posició en les seves declaracions, especialment en les
tertúlies als mitjans de Madrid, proclamen que ells són catalans. I a mi què m’importa! Com si són d’Alaska, o de Nova Zelanda. El lloc de naixement és una dada, com si diguessin que són de raça X, o que fan metre noranta d’alçada i tenen els ulls blaus. El que importa són les idees, coneixements, arguments, siguis d’on siguis. Si s’ha de parlar, per bé o per mal, de com es fan les coses en un lloc o en un altre, cal dir on has nascut? Malament rai, perquè és acceptar que no s’és objectiu pel fet d’haver nascut en un indret del nostre planeta. Podem fer una llista de catalans que es justifiquen tot sovint: Félix de Azúa, Albert Boadella, Carme Chacón, Paco Marhuenda, Josep Pedrerol, Alicia Sánchez-Camacho, Núria Amat. Els escollits d’aquesta llista, en què s’identifiquen? En el fet de no reconèixer que Catalunya és una nació i que té dret a ser el que és, i a més, accepten que estigui sotmesa a les resolucions que emanin de la capital del regne, sense cap objecció. Tenim a casa nostra multitud de ciutadans que han nascut a fora de Catalunya i són actius i estan a primera línia en la defensa dels nostres drets, com Sebastià Alzamora (mallorquí), Sor Lucía Caram i Patricia Gabancho (argentines), Eduardo Reyes de SÚMATE (cordovès)… i aquí acabo per no fer-me pesat. El que haurien de dir aquests personatges repatanis, que no volen admetre que Catalunya és una nació amb tots els ets i uts, és: “Jo penso així”, i prou, perquè néixer en un indret de la geografia del món és pura casualitat, és una simple dada i no dóna patent de res.

Sense comentaris

Deixa un comentari