“La cultura medieval catalana, més fascinant que mai”, per Lluís Bonada

0
379

Nous coneixements. Noves descobertes. Nous punts de vista. El panorama de la literatura medieval catalana dibuixat entre els tres primers volums de la nova Història de la literatura catalana, editada entre Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona, s’ha fet més detallat, profund i precís.

L’increment del nombre d’investigadors, lligat a l’important creixement de l’ensenyament de la literatura medieval a les universitats, no únicament catalanes, ho ha fet possible. Com indica la directora dels tres volums, la doctora Lola Badia, en l’epíleg de la sèrie, els professors que es van anar fent càrrec de l’ensenyament de la literatura medieval a partir dels anys 80 a les universitats van esdevenir imperativament investigadors, atès que es veien en la necessitat de posar al dia el discurs crític sobre els textos que prescrivien els programes acadèmics. A la colla, s’hi ha afegit, també, algun estranger, a hores d’ara fora del gremi universitari, com és el cas de l’italià Sfefano M. Cingolani, autor dels capítols dedicats a Bernat Desclot i Pere III el Cerimoniós.

Entre la gran història de Martí de Riquer i els nostres dies, apunta la doctora Badia, s’han adquirit nous coneixements a causa, en primer lloc, de la nova documentació recollida dels arxius. “Per exemple, en l’organització de la poesia del XV”, diu. Pel que fa a la poesia, “és important conèixer com es transmetia, a través dels cançoners, que ja et donaven una canonització, una priorització, i aquest aspecte, per als nostres antecessors, com Jordi Rubió i Balaguer i Martí de Riquer, les dues grans síntesis, del 1949 i 1964, no era important”.

L’atenció a la materialitat dels cançoners ha permès saber quina va ser la canonització dels trobadors fins a un Jordi de Sant Jordi i, sobretot, Ausiàs March. I descobrir poetes que van tenir un reconeixement a l’època i que els primers historiadors romàntics no van apreciar. Les noves dades d’arxiu també han permès identificar molts poetes.

La centralitat de la cort com a lloc de producció i consum de la lírica ha quedat reforçada i més ben dibuixada gràcies als resultats de les dues línies de recerca, el buidatge dels arxius i l’atenció als cançoners, afirma la doctora Badia. Així, en el volum II es descobreix que l’adopció del català com a llengua de la poesia es dugué a terme a la cort valenciana del Magnànim, des que tornà de la primera expedició a Itàlia el 1424 fins a la seva partença definitiva el 1432. Ausiàs March, al costat d’altres poetes aleshores famosos com Martí Garcia, fa la seva entrada a la lírica catalana en aquests anys.  “Veure que March no era l’únic poeta de la seva generació sembla rellevant”, diu Badia.

El control de la cronologia de la majoria de poetes permet distingir amb claredat entre les promocions successives a la de March. La que encapçala Pere Torroella, el poeta bilingüe de les corts ibèriques i italiana dels Trastàmara, és la responsable de la canonització de March a partir dels anys quaranta del segle XV.

Les recerques d’arxiu han donat una empenta a la lectura de March, una operació durant molt de temps problemàtica. Saber qui era dona Teresa, quan va néixer i morir, i avaluar què és un poema laudatori cortesà com el XXIII, “Lleixant a part l’estil dels trobadors”, ha permès d’estirar molts fils i de precisar una mica més la cronologia i l’ordre de la poesia marquiana, si bé el corpus del poeta continua mantenint alguns dels seus enigmes.

Del nou cànon establert per la generació dels especialistes responsables de la nova història, i de la nova visió de la literatura medieval catalana que s’hi projecta, es conclou, en primer lloc,  que la clau per accedir al nucli de la producció medieval que avui es considera literària -llavors només la poesia se’n considerava- són les traduccions i els traductors.

No únicament, diu la doctora Badia, perquè tota la cultura medieval descansa sobre un text sagrat, la Bíblia, conegut en la seva traducció al llatí, sinó perquè de la traducció en general, de l’exercici de traduir, en neixen l’adaptació, la imitació i l’emulació de l’original. I com recorda Lluís Cifuentes en la presentació del bloc “Traduccions i traductors”, del volum II, “la història de la literatura catalana medieval està emmarcada per traduccions: els testimonis catalans escrits més antics són els dos fragments sobreviscuts del Llibre jutge visigòtic, i l’Edat Mitjana catalana es tanca, pràcticament, amb la impressió de la monumental versió de lesMetamorfosis d’Ovidi feta per Francesc Alegre el 1494 i de la versió imponent de laVita Christi de Ludolf de Saxònia, feta per Joan Roís de Corella.”

Podeu continuar llegint l’article aquí

Sense comentaris

Deixa un comentari