Estimat conciutadà

0
565

Andreu Mas

Andreu Mas. Director de lliureimillor.cat

Estimat conciutadà et parlo a tu, sí, a tu, que fa un munt d’anys que vas decidir que no votaries més, perquè “tots els polítics són iguals; gent que només sap parar la mà i fer el gandul”. I també a tu, que dubtes, que tens por -legítima-, que t’han marejat tant que no saps on és millor estar per cobrar una pensió, que no vols quedar fora d’Europa però que no t’has preguntat mai perquè Suïssa, per exemple, no hi és. Sou molts, massa, els que penseu que no paga la pena votar -sobretot si ja teniu una certa edat- i també sou força els que dubteu, que us sentiu catalans i espanyols, però que reconeixeu que l’Estat no ens tracta bé, que sabeu que necessitem un canvi radical però que us aferreu a la comoditat de la cosa coneguda.

Tots vosaltres, només vosaltres, teniu a les vostres mans la possibilitat que Catalunya recuperi el fil d’una història que va quedar trencada per la força de les armes fa 300 anys. Però no cal anar tan lluny, un país lliure va quedar esclafat el 1939 de nou per la força de les armes i els que hi ereu -molts encara amb càrrecs públics- vau deixar que el dictador morís al llit i morís matant, fent complir les darreres ordres d’execució. Però encara podem acostar-nos més a avui, el 1978 Catalunya va renunciar a autodeterminar-se perquè un cop més va creure que un projecte comú era viable. Avui hem viscut prou per saber que no ha estat possible i que no ho serà mai, perquè no ens entenen ni ens volen entendre, perquè ens neguen qui som i qui volem ser.

Jo tenia 8 anys quan es va aprovar la Constitució. Aquesta no és la meva Constitució, ni la de molts parents i amics que no vam tenir l’oportunitat de votar-la ni ens han deixat la d’esmenar-la. És per aquest motiu que fa molt de temps que vaig decidir que jo sóc diferent i vaig anar descobrint que n’hi havia molts més com jo. Vam pensar que algun dia seria possible ser lliures, podem determinar el nostre futur i el de les generacions futures.

Doncs bé, conciutadà, ha arribat el dia que molts hem estat sommiant durant dècades. Ara és l’hora, el minut i el segon de donar el pas. No caminem cap a un abisme, tenim el cap bem amoblat, caminem per un camí amb incerteses, és veritat, però no anem a les palpentes. Per primer cop en tres segles podem trencar les cadenes que ens lliguen a un país que no sentim nostre per esdevenir, a la fi, un poble, la nació que sempre hem dit que som i que mai ens han deixat ser, ni tan sols de paraula.

Per tu, potser serà un dia qualsevol, i penses que dilluns de tot això no se’n parlarà. T’equivoques. Hem treball molt, hem treballat honestament, hem treballat quan no teníem esma per fer-ho i ho hem fet sense retreure’t que no hagis volgut participar-hi. Avui, però, m’atreveixo a demanar-te estimat amic, que facis un pas i que t’asseguis al nostre costat en aquest tren que no pateixis, no descarrilarà, ni xocarà amb l’espanyol, perquè els que el condueixen no volen cap trencament, volen una continuïtat diferent. I no patiu pels maquinistes, perquè els motors del procés són gent com vosaltres, som el poble, que hem triat en llibertat, sense coercions, votar per la independència del nostre país.

Estimat conciutadà, ets com ets perquè has nascut en aquest país o perquè fa desenes d’anys que hi vius i, ho saps, creus en ell i en la seva gent. No t’enganys, Catalunya no és Espanya i ens calen tots els vots per fer-los veure el que valem. A vegades no saps el que has perdut fins que plorés la pèrdua. Deixe’m-los plorar i ja els ajudarem a aixecar-se, perquè als germans se’ls ajuda, i Espanya és un poble germà. Fem-ho, però, des de la nostra dignitat de poble lliure. Ens veiem demà a les urnes, units votant per la independència del nostre país. T’hi espero amb un somriure.

Sense comentaris

Deixa un comentari