“Les tombes flamejants”, per Emili Gil

1
552

Emili GilEmili Gil. Escriptor.

Les tombes flamejants és un poema de Ventura Gassol (1893-1980) que vaig llegir per primera vegada quan tenia tretze anys, i que m’ha perdurat a la memòria. Els primers versos diuen: «Fou una pàtria. Va morir tan bella / que mai ningú no la gosà enterrar: / damunt de cada tomba un raig d’estrella, / sota de cada estrella un català».

Els Països Catalans portem més de tres segles (batalla d’Almansa, 1707) colonitzats per l’imperi castellà, i encara més anys humiliats pels acords presos entre el mencionat govern infame i el francès (Tractat dels Pirineus, 1659). Tant de temps sota el jou d’unes lleis, usos i costums que ens són aliens deixa un solc profund i punyent en l’esperit de molts ciutadans, i crea, sobretot, confusió en el criteri propi de la identitat individual i col·lectiva. És allò de dividir, o crear dubtes, per vèncer. Hem patit moltes vegades la mateixa cançó. Durant la revolta de 1936, per exemple: en aquella època es va voler aprofitar l’ocasió per dur a terme diverses revoltes alhora. I no vam guanyar-ne cap. Calia anar tots a una, com ara. No es va fer.

Ara, abans que res, ens cal la independència. Cal ser-ne ben conscients tothora.

Fem camí pas a pas, pam a pam, avancem. Necessitem que el Principat de Catalunya esdevingui administrativament, jurídicament, un Estat. Malgrat que molts de nosaltres ja hem assolit la independència mentalment, encara no som res en el món del teatre i la «burrocràcia» internacionals. En aquest circ de vanitats és imprescindible tenir una identitat definida. Recuperem, doncs, les nostres lleis i llibertats (furs) que ens foren arrabassades violentament al segle XVIII.

Penso en els rebesavis, en els avantpassats que patiren cremes (la de Xàtiva, 1707, només n’és un exemple), violacions, tortures i tota mena de malvestats pròpies de qualsevol guerra. Avui, 27 (o 28 ja) de setembre del 2015, és un dia per a tots ells, per als maulets, per als miquelets, per a tots i cadascun dels defensors de la terra. Avui és una jornada durant la qual brollen els crits dels traspassats. És un clam des de la tomba i del més enllà. Criden occitans, bretons, corsos, vènets, flamencs, catalans, per descomptat, i tants i tants d’altres pobles que han estat sotmesos per la força de les armes.

Els cacics continuen vius; el franquisme també. Les pressions que algunes empreses han fet als treballadors les darreres setmanes així ho palesa.

Vivim un moment clau per al Principat (derivat de principatus, ‘principal’, en llatí, res a veure amb cap príncep) de Catalunya i, consegüentment, per als Països Catalans. És convenient que tots els que som ara i ací en siguem ben conscients. L’actitud individual de cadascú formarà i determinarà l’actitud col·lectiva que ens menarà, o no, cap a la llibertat com a poble i nació que som. Serem o no serem, així de senzill. O caixa o faixa. La resta són mentides.

Si, finalment, no som, si la identitat catalana és anorreada definitivament, potser serà l’hora d’emigrar, a la recerca de llocs on les prestacions socials siguin millors que no pas a Espanya. De perdidos al río, diuen en castellà. Doncs això.

Tanmateix, tinc el convenciment que l’esperit dels Nou Cavallers de la Fama retornarà sempre. L’essència del poble català és carolíngia, d’ascendència merovíngia, a diferència de la resta de pobles ibèrics, que és visigòtica. Són maneres diferents de percebre el món.

Alguns tenim una edat en la qual ens podem permetre creure, de bell nou, en la màgia ancestral, amb la potència que transmeten certes llegendes, entre la realitat i la ficció, com ara la del comte Arnau, o bé la d’en Serrallonga. Però no és necessari recórrer a mites o màrtirs més o menys idealitzats perquè, ara, els herois, entre la realitat i la ficció, som nosaltres, tots plegats.

Perquè, com diu el poema de Ventura Gassol, «ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra, / oh, pàtria de les tombes flamejants».

1 comentari

Deixa un comentari