“Mentides quotidianes”, per Emili Gil

0
344
photo credit: Barceloneta Metro Station via photopin (license)

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor.

«Mentides, el món és ple de mentides, el món és una mentida», expressaven ja, nítidament, els nostres rebesavis. Probablement també els rebesavis dels rebesavis, i així fins a l’aparició del primer ésser humà. La tradició s’ha mantingut i, en l’actualitat, el circ dels enganys és espectacular, a tots nivells i en tots els cercles. A tall de mostra vegem-ne, només, quatre exemples.

1) «El temps és or». Pensem-hi, reflexionem-hi. De seguida ens adonarem que no és cert. El temps, senyors i senyores, és vida. Vida, no pas or. L’or pot servir, en ocasions, per allargar la vida, però l’or no és, de cap manera, temps, ni el temps és or. Així de clar, així de senzill. La majoria d’humans que habitem al món «occidental» som esclaus del jou del capitalisme, treballant en feines que no són vocacionals, les quals ens donen pa avui demà misèria, i ben just si ens permeten ser pobres amb un futur inestable. És patètic. Que hi hagi milions de vides llençades a la claveguera de forma similar no és cap consol: és una situació precària que degrada, escorxa les virtuts potencials de cadascú i ens converteix en éssers desaprofitats, titelles d’un sistema econòmic inhumà que res no dóna de profit, si no a un grapat de lladres que viuen com déus, més enllà de tota moral. En síntesi: el temps és vida.

2) «Un llibre té una vida de tres mesos», afirmen els professionals del món editorial. Ho diuen, per descomptat, des d’una perspectiva mercantilista. En realitat ja fa moltes dècades que la majoria d’editors fan llibres com podrien fer sabates, fuets o formatges; és a dir: la literatura s’ha convertit en un producte utilitari més, és allò de «l’art del cromo» que profetitzava Xènius (Eugeni d’Ors). És evident que el sistema «tradicional» no funciona, i que el creador és, sempre, el més perjudicat, i també el més feble per defensar els seus drets davant de la justícia i l’administració. Qui, sovint, incompleix el contracte signat (en els casos que hi ha contracte) és l’editor. L’escriptor roman amb el cul a laire. Si els magatzems de l’editor són plens trinxen el llibre, de vegades sense avisar l’autor, ni donar-li l’oportunitat de comprar-ne alguns exemplars (advertiu el detall de pagar per la seva pròpia creació). Tanmateix, què podem esperar d’una societat on la cultura és, en termes generals, de fireta? D’un país on el llibre més venut és d’una presentadora de televisió de «programes rosa»? On, durant molts anys, s’han editat centenars, o milers, de volums a base de subvencions? La cultura és, diuen, un valor afegit, i com que no és valorada econòmicament, no és imprescindible. Per tant, és lògic, seguint els paràmetres capitalistes, que existeixi moltíssima gent que no llegeixi mai. Perquè en aquest món no és necessari per sobreviure. I aquí, del que es tracta és de sobreviure.

3) «Per a la vostra seguretat, aquesta estació disposa de càmeres de videovigilància», sentim repetidament a les estacions de metro de Barcelona. A veure, siguem seriosos: aquesta frase sembla indicar que el principal motiu que hi hagi càmeres de vigilància sigui per a la tranquil·litat dels viatgers. Però la realitat crua i nua quotidiana és que serveixen, sobretot, per controlar el comportament del personal de la neteja, manteniment i seguretat del metro. La «seguretat dels viatgers» queda en segon terme, com a, diguéssim, un efecte col·lateral.

4) «És el que hi ha», traducció literal de l’expressió castellana «es lo que hay», una de les frases més tòxiques que existeixen. Sol aplicar-se en qualsevol mena de situació, i això no obstant, moltes vegades és mentida, una mentida com una casa de pagès. Per què? Perquè estimula la resignació, i no pas el dret d’escollir. En força ocasions es poden dur a terme accions per sortir d’aquest «és el que hi ha», per anar, parafrasejant Ovidi Montllor, del «va com va» al «va com vull». És qüestió de voluntat i fermesa, difícil a voltes, però possible; encara més difícil si mai no s’ha llegit res, és clar. Ah, diuen que la cultura no és utilitària!

 

Sense comentaris

Deixa un comentari