“No desperteu els morts”, per Emili Gil

0
388
photo credit: 32/365. via photopin (license)

 

Emili GilEmili Gil. Escriptor.

És si més no curiós, o significatiu, que d’un temps ençà el gènere dels zombis és en plena ebullició. Arreu, des dels tebeos fins a la literatura i les pantalles de cinema i televisió, hi apareixen revinguts. Tot un goig, per als amants del gènere fantàstic! Tant de bo quan jo era petitet hi hagués hagut aquesta fal·lera generalitzada. Hauria xalat encara més del que ja ho vaig fer, pel sol fet de ser xiquet. Però, sovint, les coses passen quan passen i no pas quan volem.

Anem a pams.

The Walking Dead, The Strain, Z-Nation, o Dead Set: mort en directe són tan sols uns pocs exemples de les sèries zombis que ens envaeixen dia rere dia; Generació Dead, de Daniel Waters, Diari d’un zombi, de Sergi Llauder, Generació Z, de Kellie Sheridan, Z: guerra mundial, de Max Brooks, o Alfa i Omega (autoedició, 2012), de Sergi G. Oset, són només alguns títols literaris. És si més no interessant advertir que les trames respectives són focalitzades més aviat en la supervivència que no pas en la recerca de l’origen de la, diguem-ne, «malaltia». En aquest sentit, és inevitable esmentar Les aventures de Robinson Crusoe, la famosa novel·la de Daniel Defoe; Dos anys de vacances, de Jules Verne; o, fins i tot, El mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, evidents i clàssics exemples de supervivència pura i dura que perviuran més enllà de l’Apocalipsi (s’anomeni «Z», «X», o «B»).

Ara comença una breu digressió, necessària al meu entendre, i desitjo que interessant per al lector.

Diuen que Primitivo Rodríguez i Balaguer, un home que ha contribuït a fer que la zona del delta de l’Ebre sigui un terrer màgic dels Països Catalans, i nebot del cantautor de jotes Balaguer Boca de Bou, ressuscitava els morts. De debò, així ens ho explica Antoni Panadès al llibre Misteris i llegendes (autoedició, 2001). Pel que sembla, en una etapa que va viure a les terres de Múrcia, el bon curandero va aconseguir reviure una difunta. Talment, segons la Bíblia, Jesús va fer amb Llàtzer.

Sigui veritat o no, desitjo que, almenys, la persona pagués la pena. Perquè hi ha homes, i dones, que no cal fer-los revifar. Alguns d’aquests traspassaren en la data del 20 de novembre (propera a la d’avui), ja fa un bon grapat d’anys i, no obstant això, s’entossudeixen a romandre entre nosaltres (presumptament vius o, com a mínim, supervivents —de vegades a despit—).

Perquè, senyors i senyores, també existeix allò de la son consentida, que es pot interpretar com una mena de zombificació, una característica que, com l’autoodi, sembla que a hores d’ara encara és ben nostrada. Raimon en fa referència a la Cançó d’un cor que crema: «Aquesta son ningú / ni res no la desperta. / I anem vivim la son, / i anem dormint la vida. / Qui ens podrà despertar, / què ens podrà despertar, / com podrem despertar / d’una son consentida?».

Una bona cançó amb una lletra excel·lent i entenedora. Sembla que sorgís directament de la gola podrida d’un revingut, o d’un «supervivent a despit», d’aquells que llencen la vida a la claveguera, que ve a ser la mateixa espècie d’ésser irracional. Que n’és de bonica, la poesia de la degradació, mare meva. I la ironia, què me’n dieu de la ironia? Ah, és terrible. El sentit tràgic de la vida no té preu.

I ara tornem al solc: a la revifalla dels zombis gairebé no s’esmenta i, si es fa, és de passada, la possibilitat de guariment. Perquè intrínsicament ja es dóna per fet que no hi ha solució, que cal passar per l’adreçador. Estan transmeten, doncs, un missatge de submissió, de resignació, tan tòxic com la frase: «es lo que hay» (la poso en castellà perquè sona més horrorosa ateses les connotacions històriques).

En resum: hi ha algunes persones que s’autoqualifiquen de revolucionàries i no saben veure que la revolució, a casa nostra, té un nom ben específic: INDEPENDÈNCIA (sí, amb majúscula).

La resta són zombis, amb son consentida o no.

Sense comentaris

Deixa un comentari