“El gihadisme a Catalunya”, per Jordi Calvet

0
522

 

Banyoles. CiU. JordiJordi Calvet. Escriptor.

Fa uns mesos vaig publicar L’espasa d’Al·là, una novel·la on es cometia un atemptat gihadista contra el Camp Nou en un derbi Barça-Madrid. Malauradament, aquella ficció, atemptar en un estadi ple de gent, alguns han volgut fer-la realitat. L’atzar, els controls aleatoris de l’entrada, van dissuadir miraculosament el terrorista d’entrar, va fer que no els sortís bé. Si no, la massacre de París encara hauria estat pitjor.

De tota manera, els recents atemptats de París han tornat a posar en evidència un cop més que l’enemic està molt a prop. Que són els nostres veïns. O fins i tot companys de classe de molts. Sí, la gran majoria de terroristes que han atacat en ciutats europees són gent nascuda al continent. Cosa que vol dir que, si més no, el procés d’integració a la cultura d’acollida ha fallat. La vella Europa haurà de replantejar-se el perquè de tot això i quina solució hi ha, si és que existeix.

Catalunya no és cap excepció. Des de fa temps els Mossos d’Esquadra controlen diverses mesquites de casa nostra que se sospita que han creuat la frontera del salafisme −branca musulmana que propugna el retorn als orígens de l’islam i que exigeix comportar-se amb el rigorisme religiós d’aquella època− per endinsar-se en l’anomenat gihadisme –en el sentit de practicar la guerra santa contra Occident i els jueus, així com els musulmans no prou devots als seus ulls.

Les forces i cossos de seguretat calculen que prop d’un centenar de nascuts a l’Estat espanyol, molts a Catalunya, han passat a engruixir les files d’Estat Islàmic a Síria o l’Iraq. I durant tot l’any estem veien com es van produint detencions de persones vinculades amb el terrorisme gihadista. De fet, Catalunya és un lloc on agències d’espionatge de diversos països actuen, i en concret Barcelona és un autèntic niu d’espies internacionals. I tant els Mossos com la intel·ligència espanyola i els cossos de seguretat de l’Estat treballen molt enfocats a prevenir els atacs de la gent de dintre.

Tot i que aquesta vigilància ha funcionat ara com ara, tothom sap el nivell d’alerta, 4 sobre una escala de 5, en què estem des de fa mesos. I això indica que l’amenaça, com tots entenem des de fa uns dies, és ben vigent. Em permeto de llançar una proposta en la línia de reforçar la prevenció: Crec que s’hauria de crear d’una vegada un telèfon específic perquè la gent pogués denunciar de manera anònima els intents de captació d’alguns per a xarxes terroristes o de radicalització. De la mateixa manera que es fa amb els maltractaments. Si no, veig complicat, per exemple, que un immigrant sense papers o un jove de qualsevol dels nostres barris als quals algú tempta amb propostes radicals gosin denunciar a ningú. Massa a perdre-hi i poc a guanyar-hi.

Segurament ha arribat el moment que, com a societat, ens plantegem com hem d’actuar davant del repte que suposa per a tots el terrorisme gihadista. Cal enviar tropes a Síria per combatre’ls allà? Potser només avions? Només ens limitem a l’acció policial al nostre país? Si volem ser un Estat haurem de començar a entendre que davant dels reptes del món ens haurem de posicionar, i excepte comptats polítics, la majoria de partits catalans no en parlen. Però el pitjor és que ningú parla del problema dels radicals que tenim a casa nostra. Ni de les causes, ni de què es pot fer perquè no passi…, que també crec que és un debat molt necessari en vista de la magnitud del problema. Sembla que, com tots els temes delicats, és millor no parlar-ne gaire, no fos cas que algú et posi alguna etiqueta que sona molt malament.

Sense comentaris

Deixa un comentari