“Tenebra guanya l’Ictineu 2015″, per Emili Gil

0
485

 

Emili GilEmili Gil. Escriptor.

És per a mi un goig major tenir el plaer, i l’honor, de comunicar-vos que Tenebra ha estat guanyadora de la setena edició del premi Ictineu 2015 en la modalitat de «millor novel·la fantàstica escrita en llengua catalana».

Els premis Ictineu són, actualment, els guardons més prestigiosos, en català, als quals poden aspirar els textos de gènere fantàstic, de ciència-ficció i de terror. Es lliuren a obres publicades (en paper) l’any anterior, i es divideixen en quatre categories: millor novel·la en català, millor novel·la traduïda al català, millor relat en català i millor relat traduït al català. Foren instaurats i organitzats per les Tertúlies Catalanes de Ciència-ficció, Fantasia i Terror (Ter-Cat) l’any 2009, i, posteriorment, se n’ha fet càrrec la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia.

Antoni Munné-Jordà, Carme Torras, Jordi de Manuel, Susana Vallejo, Salvador Macip, Júlia Sauleda, Alfons Mallol, Sònia Boj, Jordi Font-Agustí, Marta Pera, Joaquim Casal, Xavier Domínguez són autors i traductors, entre d’altres, que han estat guardonats al llarg de les set convocatòries. Tanmateix, no els coneix pràcticament ningú, fora del cercle literari (i ben just!).

En el cas de Tenebra he de dir, malgrat que sigui la seva mare i pare, que al mèrit d’obtenir l’Ictineu s’hi afegeix un valor positiu més, ja que es tracta d’una obra autoeditada que ha defugit de manera insistent i sistemàtica editors, distribuïdors i llibreries; és a dir: ha defugit el «sistema tradicional editorial», perquè no funciona. Cal cercar noves vies per atènyer la llibertat.

En aquest sentit és recomanable anar als llocs on, a més d’interessar-se per l’obra, t’ho posin fàcil. Això implica, sovint, evitar qualsevol mena d’administració (ajuntaments, Generalitat) perquè està obligada, com és lògic, a justificar-ho tot i, per tant, té unes limitacions concretes que, de vegades, no convenen (paperam «burrocràtic», espais tancats, horaris limitats, per exemple). És prou habitual que l’administració valori el preu d’impressió d’un volum, o fins i tot el preu de maquetació, tot allò diguem-ne «físic», però difícilment valorarà les hores d’escriptura i documentació del text (en certes ocasions parlem d’anys). El treball intel·lectual sovint queda relegat al no-res.

També he descobert que, en general, és força més fàcil presentar un llibre en una taverna, un casal popular, una botiga d’ulleres o una pastisseria que no pas en una llibreria (ull viu amb el 30%!). D’entrada pot semblar paradoxal, però la crua realitat s’imposa amb tot el pes del plom. Per a obtenir resultats diferents s’ha de fer coses diferents, amb una actitud diferent.

Quan un creador posa la seva obra en mans d’un editor, aquesta deixa de pertànyer al pare de la criatura. M’he trobat amb diversos casos que, per fer un senzill intercanvi de llibres, l’he hagut de fer amb l’editor, i no pas amb l’escriptor, o bé l’escriptor ha hagut de comprar el seu propi llibre a l’editor per, posteriorment, intercanviar-lo amb Tenebra. Terrible. No abarateixis el somni, canta Lluís Llach. Henry Miller, al llibre Sexus (1965), deixà escrit: «ja se sap que als editors només els preocupa una cosa en el tracte amb els seus autors, és a dir, les vendes». Els darrers contractes que he tingut oportunitat de llegir obliguen l’autor a vendre un determinat nombre d’exemplars, també en un temps determinat; tot l’import d’aquestes vendes és per a l’editor. Posteriorment, diuen, donaran a l’autor el 10% del preu de venda de la resta d’exemplars que es venguin. Bé, comencem pel fet que l’autor (a no ser que sigui algú mediàtic) ja haurà venut als seus lectors potencials (familiars, amics i coneguts) els volums l’import dels quals s’ha quedat, com explicita el contracte, l’editorial. O sigui que les expectatives de venda són mínimes. Segon: l’autor mai no podrà controlar quants exemplars es venen de debò, i l’editorial ben just perquè depèn de les devolucions, sempre imprevisibles. També intenten «vendre la moto» amb allò de la promoció i el prestigi, desafiant la vanitat pròpia. No us els creieu. És una farsa.

A nivell personal, les experiències viscudes amb el món editorial han estat decebedores; qui ha trencat, sempre, el contracte ha estat l’editor. M’han fet agafar mala sang per imports ridículs i, també, per feines mal fetes. Com a creador sóc la part més feble i perjudicada, tant a nivell econòmic com jurídic.

Amb Tenebra vaig prendre l’opció de l’autoedició. I, de moment, viatgem amb l’Ictineu 2015, amb el capità Narcís Monturiol i l’almirall Nemo, cap als somnis i més enllà.

Sense comentaris

Deixa un comentari