“És la màgia, sabeu?” per Emili Gil

0
522
Reis d'Orient, lliureimillor.cat

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

Sí, és la màgia, la possibilitat de somniar sense cap mena de límit, un dels factors que van determinar, en la meva adolescència, que m’aboqués al món fantàstic i al «cantó fosc» de la creació en general, i de la literatura en particular.

Les disseccions i dissertacions intel·lectuals del gènere fantàstic que molts autors i crítics han fet són, de vegades −no sempre−, divertides i enriquidores. Sincerament, penso que, sovint −no sempre−, totes aquestes etiquetes responen a una necessitat comercial de classificar cartesianament les coses, per vendre-les en un món on impera el materialisme.

En una història de terror, per exemple, poden integrar-se, sense cap dificultat, elements de ciència-ficció, drama, suspens, etc. És a dir, les coses, com les persones i les seves creacions, són úniques, complexes i diverses al mateix temps. També paradoxals. No es poden separar amb senzillesa si volem tenir-les senceres.

Quan classifiquem, o ens especialitzem, perdem una visió global del conjunt, que és allò més proper a la realitat que els nostres sentits són capaços de copsar.

L’àmbit geogràfic, la cultura o l’època aporten matisos diferents pel que fa a l’ambientació i atmosfera d’un relat. Tanmateix, les pors intrínseques dels éssers humans són les mateixes arreu del planeta, i és per això que crec que endinsar-se en el «cantó fosc» de la creació, en qualsevol de les seves manifestacions artístiques, equival a fer un viatge de recerca interior, durant el qual podem provar d’esbrinar qui som realment.

Les pors de debò són les mateixes de sempre: incertesa davant d’allò desconegut, pànic a la dissolució del «jo», la follia. Actualment, emperò, vénen induïdes per mètodes diferents dels tradicionals. Pensem que ja en el segle XVIII el «món occidental» inicià un canvi radical, on tot es capgirà. Ara són els mitjans tecnològics els que formen part dels camins conductors cap als terrors més ancestrals.

La literatura és llibertat, en el sentit més generós del mot, i és per tal cosa que resulta difícil dir si hi ha obres, o escriptors, o músics, o escultors, o pintors, o ballarins que tenen una fama exagerada. El criteri a seguir és sempre relatiu, i no és el que dicten els cànons o crítics de l’època, sinó, probablement, el que dicten els lectors (i no necessàriament els coetanis a l’obra editada). En aquest sentit, caldria que els lectors tinguessin els seus propis paràmetres i valoracions, però ja sabem que al sistema on vivim no li interessa gens que la gent sigui gaire culta, sinó més aviat a l’inrevés. Des de ben menuts, i a l’escola, ens eduquen perquè siguem baules inconscients d’una cadena productiva que res no porta de profit a l’enriquiment cultural de la persona individual (i, per tant, de la col·lectivitat).

Malgrat tots els impediments, la creació resisteix. La manifestació artística, amb més o menys fortuna, viu entre nosaltres. Com ho fan, també, les formigues, els escarabats, els mussols o les granotes. Sovint no ens n’adonem, però hi són. No em refereixo a la «cultura oficial», patrocinada generalment per administracions i grans empreses, sinó a la creació de debò, sigui patrocinada o no, però que sovint viu al llindar de la marginació, o bé als avencs de les clavegueres quotidianes.

De fet és un miracle, que pervisqui. Perquè, encara que no us ho cregueu, la màgia existeix. És ben palès.

Ja fa setmanes que vaig escriure, i enviar, la carta als Reis Mags d’Orient.

Dibuix pintat per Elisabet el 9 de desembre del 2012

Sense comentaris

Deixa un comentari