“Setze tones de carbó i un estel”, per Emili Gil

0
389
photo credit: Reis de banyoles 2013 via photopin (license)

 

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor.

Enguany els Reis d’Orient han portat carbó als catalans.

Potser perquè som a l’any 2016 em ve al cap la cançó Sixteen Tons (Setze tones), del cantant country Merle Travis. És una obra de 1946,  tot i que als Països Catalans la popularitzà Josep Guardiola, a la dècada de 1960, en versió castellana (Dieciséis toneladas). La darrera estrofa, emperò, la cantava en anglès, ja que la censura l’havia prohibit. Diu això: «You load sixteen tons, what do you get? / Another day older and deeper in debt. / Saint Peter don’t you call me ’cause I can’t go, / I owe my soul to the company store» (Traducció ràpida i barroera: «Carregues setze tones, i què n’obtens? / Un altre dia més vell i més enfonsat en els deutes. / Sant Pere no em cridis pas, que no hi puc anar, / li dec l’ànima al magatzem de l’empresa».) Ai, Les corons (Les colònies de miners), de Pierre Bachelet, també ressona amb força.

Trista vida, la del minaire de carbó. Trista vida, la de l’independentista.

Més de tres-cents anys de submissió que s’allargaran encara més per culpa, paradoxalment, dels mateixos catalans. De fet, a un grup de catalans que ha prioritzat la revolució i, sobretot, l’odi a una persona concreta més que no pas la llibertat del Principat de Catalunya.

Voir un ami pleurer (Veure un amic plorar), de Jacques Brel, és una altra cançó que ara mateix em travessa l’ànima. Perquè veig, sento, molts amics plorar, vius i morts. A l’uníson, com en una coral polifònica gegant. Els crits de la terra ara són un plany que travessa espais i èpoques. Catalunya roman empresonada, és trista, però no agonitza. Encara s’enforteix més, per plantar cara amb contundència quan arribi el moment. Molts pensàvem que el moment era arribat, que era ara; palesem que no, que caldrà esperar nous temps, potser, simplement, unes noves eleccions, d’ací uns mesos. Perquè ara ja sabem amb qui podem comptar i amb qui no, millor que no pas el mes de setembre del 2015.

És hora d’exorcitzar el desencís.

Sé que qui assassina somnis assassina vides (possiblement la seva pròpia). No és cap consol, però, saber que arreu continuaran tractant-me d’espanyol, quan no ho sóc, i hauré de continuar explicant als conserges dels hostals, als cambrers dels restaurants, que Catalonia not is Spain. O sigui, que tots plegats haurem de continuar justificant l’existència d’un país que molts desitgen que romangui fora dels mapes oficials.

Els Reis d’Orient del 2016 han portat carbó als catalans, enguany. Ben bé setze tones, i els amics plorant.

Però el plany abissal que ens turmenta ha de servir per fer-nos encara més conscients de l’oportunitat històrica que tenim a les mans. Ara més que mai rebrem canonades verbals, jurídiques, administratives, farcides d’intoxicacions i virus malignes, el propòsit de les quals és fer-nos desistir, resignar-nos al paper de vençuts. I no. No som pas vençuts. La lluita continua, malgrat les aparences.

Repeteixo: és hora d’exorcitzar el desencís.

No hi ha cap altre camí, la solució la tenim al davant: endraparem les setze tones de carbó, en farem alquímia, i enfilarem el camí que marca l’estel nocturn dels Tres Reis d’Orient del 2016.

Sense comentaris

Deixa un comentari