“Ressorgiment”, per Emili Gil

0
294
photo credit: Estelada via photopin (license)

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor.

Confesso que estic content, molt content, de notar com, ara sí, les ales i el cor bateguen a l’uníson, amb una harmonia que desprèn un ventall d’alegria indescriptible més enllà dels pèls de les aixelles. Ambdós batecs componen una bella simfonia polifònica que ens conduirà, a tots, a un futur extraordinari. Un futur que, ara com ara, el nostre cervell és incapaç d’imaginar, ateses les limitacions humanes i les imperfeccions dels sentits de percepció habituals.

Tanmateix, la intuïció, que no sempre s’equivoca, m’assegura que hem triat el camí correcte; costerut, sense dubte, i pedregós, també, però correcte. De les diverses senderes que teníem al davant hem escollit la millor.

Les ales s’han desplegat, s’han estès, diria que poèticament, i amb la sempre necessària força motriu del cor han acordat, ara ja sí, volar. Volem, doncs, travessem sense por els núvols i les pol•lucions extremadament tòxiques que emeten determinades màquines infernals (vaixells, avions, cotxes, mòbils, etc.), amb l’agulla de la brúixola apuntant tothora cap a la imaginació més autèntica.

Hem superat els romanços inútils, les pèrdues de temps, anem directes cap al cim, perquè volem fer el cim, perquè farem el cim.

No fa gaires mesos vaig escriure un article sota el títol de Les tombes flamejants (publicat el diumenge 27 de setembre del 2015 a Lliure i Millor), en el qual feia referència al poema de títol homònim d’en Ventura Gassol. Entre d’altres coses hi deia que tenia el convenciment que l’esperit dels nou Barons de la Fama retornaria, i que havia arribat l’hora d’esventar la cendra. Afortunadament així ha estat: entre tots hem esventat la cendra, hem revifat la brasa i el foc del poble català torna a flamejar amb vigor. Quin goig! Sí, ho hem fet des del Sud, per exemple, amb la cançó La flama, d’Obrint Pas, i des del Nord, amb la mítica flama del Canigó. De dalt a baix, i d’est a oest. I a l’inversa, creant un, diguem-ne, camp magnètic de sinergies positives. Les fogueres de Sant Antoni són un bon averany.

Caminem, volem, avancem.

I mentre tot això se succeeix a una velocitat inusitada, llegeixo amb perplexitat que a les Espanyes el govern —o desgovern— de torn castiga els creadors jubilats amb lleis absurdes i ben bé surrealistes, pròpies de temps pretèrits o bé d’un altre món (alguns autors han de triar entre cobrar la pensió o bé continuar publicant; les dues coses, pel que sembla, són incompatibles) . És una situació rocambolesca que m’evoca uns versos d’en Raimon, inclosos a la cançó Barcelona’71: «Tot Europa ho sap: / Espanya és tolerant / amb pintors, músics, / intel•lectuals, actors i aprenents de poeta». Ah, la ironia, la ironia, què faríem, sense la ironia?

Hem triat bé, insisteixo, hem triat bé, malgrat tots i cadascun dels entrebancs que hi hagi al llarg i ample del trajecte. Alguna vegada caurem, certament, però ens alçarem de nou i continuarem endavant. Tan sols hi ha un camí factible. Ja ha passat l’hora dels dubtes i de les incerteses que ens havien bloquejat momentàniament. Un cop realitzada la transmutació (del carbó n’hem fet or, i de les pedres, pans) avancem com el Llàtzer oblidat dels creadors, cap a un impossible que és possible.

Perquè, com profetitzà fa molts anys l’enigmàtic Arkudtohv Bëis, «el futur serà utòpic o no serà». Així de senzill.

Sense comentaris

Deixa un comentari