“Un altre Tricentenari, poc festiu: la Nova Planta”, per Josep Capdeferro

1
753
Decret de Nova Planta promulgat per Felip V.

10380Josep Capdeferro. Historiador del Dret, Universitat Pompeu Fabra.

Fa tres-cents anys que es va publicar el decret de Nova Planta dictat per Felip V de Borbó per a la Catalunya vençuda a la Guerra de Successió. L’efemèride suscita reflexions jurídiques i polítiques, paradoxalment de gran actualitat. El decret ha estat objecte d’una encesa controvèrsia historiogràfica. Alguns l’han demonitzat pel seu simple origen i context. D’altres l’han exalçat, en considerar-lo com un poderós instrument de modernització d’una societat i economia catalanes amb trets medievalitzants. Investigacions recents permeten que qüestionem severament aquests darrers.

El principal efecte de la Nova Planta va ser assolar les normes i les institucions de dret públic català que articulaven una comunitat política activa, àmpliament participativa i amb poder efectiu davant la monarquia, també en els decisius àmbits fiscal i financer. Entre les institucions abolides volem destacar la Cort General, la Diputació del General i el Tribunal de Contrafaccions, per no parlar de l’àmplia autonomia i vigor dels municipis. Eren institucions prou avançades en un context estamental, preliberal.

La Nova Planta no va convertir Catalunya en un ermot jurídic i polític perquè hi va trasplantar les lleis i institucions de Castella, secularment plegades al poder monàrquic. Així, es va assolir l’afany uniformitzador que reivindicaven alguns arbitristes i homes d’estat com el comte-duc d’Olivares des de temps enrere a la cort dels Àustries.

Com a conseqüència de la derrota militar que havia patit el 1714, Catalunya va ser objecte d’un procés de provincianització i militarització, tant en les estructures de govern com en les relacions estrictament verticals entre poder i súbdits. Això s’efectuà en menyspreu de la justícia i l’imperi del dret. Es fa difícil creure que amb escassa seguretat jurídica, sota el sabre de capitans generals arbitraris, brotés la llavor de la industrialització i florís el comerç que engrandiria la Catalunya contemporània. Cada cop coneixem millor la Catalunya dels segles XVI i XVII, i no hi detectem obscuritat ni decadència, ans dinamisme econòmic, un mercat ben estructurat entre capital i territori, un ascensor social prou àgil i altres virtuts difícils d’eradicar a cop de decret o amb altres formes de violència.

La Nova Planta es va legitimar sobre el dret de conquesta, la rebel·lió dels súbdits envers el rei al qual havien jurat fidelitat i el poder absolut de la monarquia, tres motius que difícilment farien arrelar a la província vençuda valors de lleialtat o pertinença cap al poder dominador.

A Europa, el segle XVIII s’identifica amb la Il·lustració, el corrent filosòfic i cultural que va pretendre treure la civilització occidental de la minoria d’edat on la mantenien monarquies absolutistes i senyors feudals. Ben altrament, a Catalunya la suposada racionalització de la Nova Planta va suposar castigar una nació jove amb un progrés prometedor, posar-li uns tutors estrangers perquè la disciplinessin i, sobretot, retirar-li la clau de la caixa, no fos cas que malgastés els seus propis diners.

1 comentari

Deixa un comentari