“Baudelaire i la venus blanca”, per Emili Gil

1
566
Baudelaire i la seva musa Apollonie Sabatier. Quadre de Thomas Couture

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor.

Igual que Jeanne Duval fou la «venus negra» de Baudelaire, Apollonie Sabatier en fou la «venus blanca». El seu nom de bateig era Aglaé-Joséphine Savatier i, als cercles literaris, fou coneguda com la Présidente. Nasqué el 7 d’abril de 1822 a Mézières (en algunes biografies posa que nasqué a Estrasburg, l’any 1821). L’escultura Femme piquée par un serpent (Dona picada per una serp), d’Auguste Clésinger, representa la xicota als vint-i-cincs anys. De voluptuoses i belles formes arrodonides, la talla de Clésinger obtingué un gran èxit popular al Saló de 1847, però va ser, tanmateix, durament criticada pels cercles acadèmics, ja que la consideraven escandalosa. Actualment és al Musée d’Orsay. Inicialment l’estàtua s’intitulà Rêve d’amour (Somni d’amor), i es diu que s’obtení a partir d’un motlle pres sobre el mateix model en viu. Un retrat de Vincent Vidal ens la mostra plena de vida.

Es veu que un dia estaven Alfred de Musset, Félix Arvers, Roger de Beauvoir, Guttinguer, Alfred Mosselman i altres xicots recolzats a la barana del balcó de l’Hôtel Pimodan, on residien. Just al davant, al moll d’Anjou, hi havia les instal·lacions de l’Escola de Natació. Van sortir-ne tres noies joves i boniques, a les quals afalagaren. Una d’elles era Madame Sabatier, que aviat esdevení l’amant d’Alfred Mosselman.

Mosselman era banquer, procedia d’una família adinerada, i instal·là la senyoreta Sabatier en un immoble prou luxós, al carrer Frochot, número 4. Diuen que tres eren les gràcies que resplendien d’ella: bondat, bellesa i joia. Amb només vint-i-dos anys, la noia, amb el recolzament del seu amant oficial —que, d’altra banda, no era gens gelós—, organitzà trobades al seu salon, on acudien artistes i amics, entre els quals Théophile Gautier, Flaubert, Alexandre Dumas (pare), Maxime du Camp i Charles Baudelaire. Gautier la va elogiar: «Mai no exigí que li diguéssim floretes, fins i tot permetia que els homes parléssim, en la seva presència, de les coses més serioses i abstractes». Tots, unànimement, van decidir anomenar-la la Présidente, perquè, entre altres virtuts, tenia la de cuinar bé i aconseguir, sovint, que els homes es posessin d’acord.

Baudelaire la va idealitzar, i li enviava, anònimament, cartes amb poemes, els quals, al parer dels entesos, formen el segon «cicle d’Eros» de Les flors del mal. La primera carta que li envià data del 9 de desembre de 1852, i va acompanyada amb el poema «À une Femme trop gaie» («A una dona molt alegre»), que esdevindrà «À Celle qui est trop gaie» («A aquella que és molt alegre») i que, segons l’opinió d’alguns experts, estaria compost per uns versos originalment dedicats a una altra noia (Marie Daubrun), però que adaptà per a Madame Sabatier.

Els crítics destaquen que en aquestes poesies sovint hi apareix la figura de l’àngel, que seria sinònim de Madame Sabatier. Per a Baudelaire simbolitzà moltes coses, aquesta dona: des d’un amor platònic fins a l’amistat en el sentit més pur. Una mescla de femella somniada, impossible, redemptora. Per antítesi a Jeanne Duval, ja que Apollonie Sabatier era rossa i més aviat de pell pàl·lida, esdevingué la «venus blanca» del poeta.

Jordi Llovet, a les notes de la seva traducció (2007) de Les flors del mal, apunta que aquesta dama «hauria pogut apartar Baudelaire dels braços de la “venus negra”, la mulata Jeanne Duval; però el poeta va decidir no tirar massa avant aquesta relació». Més endavant, Llovet ens diu que el 30 d’agost de 1857 «Madame Sabatier es lliura a Baudelarie: fracàs de la relació», i que l’endemà mateix, 31 d’agost, «Baudelaire trenca la relació amb Madame Sabatier, però queden amics».

El poeta s’anà desil·lusionant d’ella gradualment i es deixaren de veure cap a l’any 1862.

 

 

1 comentari

Deixa un comentari