“Apologia del pacte”, per Oriol Puig

0
351

Oriol PuigOriol Puig i Bordas. Advocat. Diplomat en Estudis Europeus.

Sembla que la cultura del pacte no està gaire de moda. És probable que reivindicar el pacte, últimament, sembla com si formés part del que anomenen vella política, però crida l’atenció les enormes dificultats que s’aprecien per formar governs. Ho dic en general. Va ser fa gairebé un any a Andalusia; recentment, a Catalunya, i aquests dies ,a Espanya.

El cert, però, és que, per algun motiu o altre, alguns partits s’enroquen en les seves postures i, entre tots plegats, els costa sang, suor i llàgrimes tancar un acord. I no només això. Una vegada arriben a un acord, l’endemà ja apareixen interpretacions diferents, esquerdes i escletxes que fan augurar una legislatura de tot menys plàcida.

Què està passant? Deu ser la gran quantitat de cites electorals en el calendari? La puresa ideològica dels nous partits o líders? És la pressió constant i permanent dels mitjans sobre cada gest dels partits? Hi ha un abús d’enquestes o xarxes socials?

En qualsevol cas, el fet és que ens passem mesos sencers amb governs provisionals i en funcions que allarguen agònicament el seu mandat per la incapacitat d’arribar a pactes i acords de governabilitat o d’estabilitat parlamentària als nous càrrecs electes.

A Catalunya encara és més greu, quan malgrat tot el viacrucis dels famosos tres mesos de negociacions, veiem encara episodis en els quals Junts pel Sí perd votacions. Lamentable.

És en aquest context que s’ha de reivindicar la cultura del pacte i de l’acord. De la lleialtat política. És positiu, tenir uns principis i una ideologia política, i defensar-los, però la preservació d’aquests principis no és un fi en si mateix, sinó un mitjà, en definitiva, per contribuir al benestar dels ciutadans.

A vegades es confon la defensa de les pròpies idees amb la finalitat per la qual s’està en un parlament o en un govern. La premissa d’una democràcia és acceptar i assumir la pluralitat i, si pot ser, no dogmatitzar idees.

Ara bé, tampoc es pot caure en la mala praxis d’alguns que redueixen el pacte amb un simple repartiment de càrrecs o a l’encobriment de pràctiques obscures.

Són temps nous i hi ha d’haver transparència, però també coratge. Tothom està més exposat que mai i ningú vol perdre ni un vot. Massa tacticitat partidista, gesticulacions exagerades i poca visió global. Ja ho deia Churchill quan recordava que un polític és un bon estadista quan deixa de pensar en les properes eleccions i pensa en les futures generacions.

A Espanya veurem com s’acaba el ball polític que porta més de dos mesos rodant i, a Catalunya, el moment fundacional i transcendent que vivim fa que s’hagin de reivindicar més que mai el pacte i la visió de futur. Els partidismes al Parlament hi fan nosa.

 

 

 

 

 

Sense comentaris

Deixa un comentari