Referent: Mossèn Josep M. Ballarín

0
229
Mossèn Josep M. Ballarin. Foto: Anna Farró.

La desena entrevista del llibre Referents. Entrevistes a 40 personalitats dels Països Catalans de David Pagès i Cassú gira al voltant de la figura del prevere i escriptor Mossèn Josep Maria Ballarín, que va morir ahir divendres a Berga a l’edat de 96 anys.

«No he fet política, sinó pàtria, que és una altra cosa»

«Que Déu ens salvi del ressentiment. S’ha d’oblidar i perdonar, no sols per santedat, sinó també per comoditat. Si tens rau-rau, qui ho pagues ets tu… més que no pas l’altre»

Josep M. Ballarín (Barcelona, 1920-Berga, 2016) és un dels personatges més admirats i coneguts del país.

Tot just havia començat el batxillerat als Escolapis quan començà la guerra. Formà part de la quinta del biberó. Estigué allitat sis anys a casa seva, a Matadepera. L’any 1946 entrà a l’Oratori. Els felipons l’enviaren a estudiar al Seminari de Solsona. En 1958 esdevingué el capellà de Santa Maria de Queralt, on estigué fins a 1993. Actualment viu a Gósol, al peu del Pedraforca.

Té uns quaranta llibres publicats, entre els quals destaquen Mossèn Tronxo, un autèntic best-seller, i Santa Maria, pa de cada dia, que li valgué el Premi Ramon Llull. Continua col·laborant en diferents publicacions, com ara a l’Avui, on escriu des dels inicis, i al diari digital El Matí, on les seves reflexions («Sentències de Fra Mandonguilla») són molt llegides.

En 1995 li fou concedida la Creu de Sant Jordi i en el 2004 va rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Berga; dues distincions que fan justícia a la seva alta qualitat humana i intel·lectual, i a la seva tasca religiosa i literària. Enguany ha rebut diferents homenatges amb motiu del seu norantè aniversari, dels quals destaca la presentació del llibre Què pensa Mn. Josep M. Ballarín.

En les seves respostes fa llum a qüestions actuals de la vida humana, el país i l’Església. I ho fa amb la intel·ligència i el bon humor que tant el caracteritzen. L’entrevista, l’acaba fent referència a Montserrat i revelant una promesa que, fins ara, havia mantingut en secret.

Mn. Josep M. Ballarín és, sense cap mena de dubte, un personatge de motlle únic.

 

En arribar a Gósol, no ens hem pogut estar de pensar en aquells versos del Cant espiritual de Joan Maragall: «Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, / què més ens podeu dar en una altra vida?»

Hi ha una paraula que, per a ell, ho és tot: «eternitat». Maragall era un home que va descobrir la naturalesa amb aquella mena de sorpresa que tenen els barcelonins. Havia nascut a la Barcelona vella. Passar de Sant Gervasi a Sant Joan de les Abadesses o a la Cerdanya, que llavors era una meravella… Vet-ho aquí. I va morir dient: «Quina mort més dolça.»

 

Ens han dit que l’etiqueta que més us agrada que posin al costat del vostre nom és «Un capellà que escriu». És així?

Sí. Vol dir que escric de rebot i que allò important és fer de capellà.

 

El passat mes de febrer es va presentar el llibre Què pensa Josep M. Ballarín, coincidint amb el vostre norantè aniversari. Tres presidents —antics presidents: Jordi Pujol, Pasqual Maragall i Joan Laporta— l’han prologat. Deixeu-nos-ho dir: això només ho deu poder aconseguir un prohom…

Jo no tinc cap complex de prohom. Si ho fos, no m’haurien tret de tot arreu. Resulta, però, que cada vegada he estat millor. No n’he fet una professió, de l’escriure. A més a més, no dec ser gaire prohom, perquè de quaranta llibres que he fet, l’Avui, que és el meu diari, només ha parlat de Mossèn Tronxo.

 

Les vostres passions, com afirma Mònica Fulquet en la introducció, són «país, fe, Barça». Què diríeu a algú que afirmés que hi  ha trobat a faltar un pròleg d’algun personatge del món religiós?

En un llibre en què m’embolicava tant en política, no volia que hi hagués ningú de missa. I això que jo, en la meva vida, no he fet política, sinó pàtria, que és una altra cosa.

 

Joan Laporta, el dia de la presentació, afirmava que «sou intergeneracional i interclassista… com el Barça!» Ens imaginem que aquestes paraules us devien complaure molt.

Saps què passa? Que no vaig sentir el que deia, perquè el tenia a la dreta i d’aquest costat no hi sento. De debò, eh?

 

Heus ací unes paraules vostres que apareixen a la pàgina 66: «Encara que la presidenta del Tribunal Constitucional ha plegat ens faran una rebolcada a l’Estatut que farà por i aquí hauran de callar.»  Ho vàreu encertar de ple. La manifestació del 10 de juliol aplegà un milió i mig de persones. A partir d’aquí, què cal fer?

Mentre els polítics catalans que posen Catalunya abans que Espanya no s’entenguin entre ells, no farem res. I això no passa. I no em facis dir noms. A Castella, per una banda hi ha el Quixot i per l’altra Sanxo Panza; nosaltres, el Senyor Esteve i el Met de Ribes. I així anem. A més a més hi ha una cosa. Només fan pinya per això. Allà es parla del café para todos. I el pollastre, qui se’l cala? Doncs els de sempre. Els nostres polítics van a Madrid i es pensen que els convencen i es troben amb el café para todos i no se n’adonen…

 

I l’Església, us fa patir?

L’Església no em fa patir: està bastant destarotada, és avorrida, però hi ha una cosa: avorrida o no, l’Esperit Sant se’n cuidarà, i sempre hi haurà gent de bona voluntat que, sense fer gaire soroll, farà feina. Catalunya, en canvi, sí, sí que em preocupa. Si una cosa com Grècia va desaparèixer, imagina’t si no ho pot fer aquest país.

 

Jordi Pujol ha escrit de vós el següent: «Ell ha parlat de la religió, de la fe, de les angúnies que comporta, de les joies que proporciona, de la vivència espiritual en general, de l’esperança, etc. D’una manera poc corrent. Fresca. Desinhibida, però compromesa, poc convencional. En parla d’una manera radical, és a dir, anant a l’arrel. I l’arrel és que Jesucrist és fill de Déu i que es va immolar per nosaltres. Per tots i cadascun de nosaltres.» Es poden dir més coses amb tan poques paraules?

Doncs mira, gràcies, Pujol. Vaig decidir fer-me capellà a vint-i-quatre anys. No he tingut mai dubtes de fe, i no pas precisament perquè hagi llegit llibres pietosos, que més aviat m’embafen. Hi ha una cosa que m’hi ajuda molt, a tenir fe: «La contra» de La Vanguardia, on surten una quantitat de carallots que no sé on els busquen. I després m’hi ajuda més Nietzsche que no pas una locució pietosa. Perquè a més penso que avui dia hem perdut una cosa molt important, que és l’alegria manifestada, la qual ve d’una virtut fonamental: l’esperança. De pensar que, peti qui peti, anirem tirant endavant. Llavors et mires el món amb uns paràmetres en els quals entra l’eternitat. Ja ho deia santa Teresa: «Un santo triste es un triste santo.»

 

Pasqual Maragall és, segons heu dit vós mateix alguna vegada, una mena de nebot.  D’on ve la relació?

De l’amistat amb els pares, amb el Jordi Maragall i la Basi Mira. Aquesta canalla els conec des que eren uns marrecs. Els he vist créixer. A en Pasqual, l’he anat seguint sempre: va fer uns estudis magnífics sobre l’urbanisme de Barcelona. En va ser alcalde. I després el van enredar a ser president… Conserva una cosa molt maca, que és una certa innocència. El tripartit no era per a ell. No dic si el tripartit era bo o dolent; amb això, a mi, no m’hi emboliqueu.

 

Formàreu part de la lleva del biberó… Sovint us heu referit als lligams, estrets i forts, que vàreu establir amb molts dels companys. Ens agradaria que ens en parléssiu.

Entre nosaltres, sí. Però saps què passa? Hi ha una cosa que l’he pensada sovint. A disset anys, se’ns van endur. No veig cap criatura dels d’avui, d’aquesta edat, capaç d’aguantar allò. I encara jo vaig estar poc al front, però els pobrets que van anar a Balaguer i a l’Ebre… A mi em va tocar la retirada, el camp de presoners, etc. Després de la guerra, com que em vaig fer capellà, en vaig quedar una mica al marge, però quan em trobo amb un paio del quaranta-u, de seguida s’hi estableix una complicitat.

 

Un cop acabada la guerra, al camp de concentració, amb polls i fam, començàreu a tossir de tísic. A casa, a Matadepera, seguiren sis anys de greu malaltia, la qual, ens imaginem, fou un element clau per a canviar el rumb de la vostra vida.

No. El que sí em va aportar la malaltia va ser la capacitat d’estar sol i callat. Hi ha una mena de bullidera de dintre, quieta, que és la de debò. És molt senzill. Si tu no estiguessis aquí, que estic molt ben acompanyat, m’estaria mirant els pollancres del prat. I mira que me’ls conec. És quedar-se parat, extasiat. Tot el contrari del mal que tenen a ciutat: l’atabalament. I a més a més és tan trist, que vénen aquí i no saben reposar ni un malaventurat minut. Això, alguns; n’hi ha que sí.

 

Trenta-cinc anys, de 1958 a 1993, a Santa Maria de Queralt, com a capellà custodi, és una etapa que dóna per a molt. Amb què us quedeu, de tots aquells anys?

Els millors anys de la meva vida van ser els de malalt a Matadepera. M’ho vaig passar molt bé. Després vaig estar al seminari a Sant Felip Neri, de Gràcia, que són els pitjors. O sigui que deixem-ho córrer. A Solsona, també hi vaig estar molt bé. I llavors vaig arribar a Queralt, que potser era el meu lloc. Al santuari, vaig començar a tractar gent. La professió de capellà és la de l’amistat amb tothom. Un amic de debò és algú que no et deixarà mai, encara que facis el bèstia. Has de saber que ho has de perdonar tot, i que has de començar per comprendre qualsevol persona en el lloc que sigui.

 

Parleu-nos de la vostra relació amb el bisbe Antoni Deig.

No crec que els hagi creat mai cap problema, als bisbes; ni ells a mi. M’han donat el carnet de boig no perillós i vaig tirant. Aquí no sóc ningú, jo. Hi ha un rector que mana. De títol oficial, només en tinc un: el de vicari de Saldes. El bisbe Ton era molt bona persona i molt intel·ligent. De Queralt, encara no sé per què me’n va treure i sí, t’haig de dir que vaig passar males estones.

 

¿Se’n va ressentir, la vostra amistat?

No. No se’n va ressentir. I encara passa una altra cosa: en aquest món hi ha una cosa molt important, que surt al Parenostre: que Déu ens salvi del ressentiment. S’ha d’oblidar i perdonar, no sols per santedat, sinó també per comoditat. Si tens rau-rau, qui ho pagues ets tu, més que no pas l’altre. Així, doncs, més val no amoïnar-s’hi gaire i anar tirant.

 

No hi ha dubte que sou una persona molt coneguda. Quina és la imatge que voldríeu que la gent tingués de vós?

Que no estic tan sonat com semblo.

 

Fa més de seixanta anys que sou capellà. Com la valoreu, aquesta experiència?

He fet el que he pogut. He procurat no deixar-ho quan costava de ser-ne i he tingut la sort de creure en Déu sense arravataments pietosos. Això dels arravataments és de santa Teresa.

 

Què diríeu a un jove que es planteja la possibilitat d’entrar en la vida sacerdotal?

Que s’hi pensés… Per començar hi ha una cosa molt trista i és que els capellans no saben llatí i llavors no saben sant Tomàs, que és la mare dels ous. El nostre era un seminari de pagès. Els seminaristes, potser no sortien amb gaires filigranes en teologia, però sabien catecisme. I ara s’ha tornat tan multiforme, que ja no sé què agafar… Jo en vaig fer un, però no s’ha venut enlloc. Sí que penso que val la pena de fer-se capellà, però hi ha una cosa fonamental: no somiar ser bisbe i recordar-te que te n’has fet per a la gent de cap avall i no per llepar els de cap amunt. Quan has passat els primers anys de vicari, tens una llibertat que ningú no té… El que passa és que avui en dia hi ha un fenomen curiosíssim.

 

Quin?

Els capellans actuals són molt més de la crosta que no pas nosaltres. Com a fet generacional, aquests joves són més carques que nosaltres. Naturalment amb raó, perquè nosaltres «ens vam passar». Jo sempre dic una cosa: es van reunir els cardenals invocant l’Esperit Sant —i vinga invocar l’Esperit Sant— i no sortia el Papa, i al final va sortir Alexandre VI, el papa Borja. De manera que he arribat a la conclusió que l’Esperit Sant, en l’elecció, no s’hi posa mai, sinó que es compromet, surti qui surti, que l’Església s’aguantarà. Diuen que no hi ha prou vocacions sacerdotals. A mi em van dir que m’havia fet capellà perquè Déu havia volgut; doncs, coi, a veure si s’espavila.

 

Voldríem que us referíssiu al moment present de l’Església.

El problema greu de l’Església és que ha desaparegut la parròquia. A Barcelona, han fet una divisió artificial. Tant és així que ningú no sap de quina és. I llavors es troben amb parròquies que tenen trenta i quaranta mil persones i no poden estar per a tots i llavors han de fer comunitats de base. Si no hi ha més remei, que ho facin, però que no es descuidin dels altres.

 

«Com que sóc vell, les puc ventar a gratcient», heu manifestat algun cop. Com us ho feu, per deixar-les anar pel broc gros, amb aquesta franquesa tan expressiva i, alhora, per caure tan bé a tothom?

A tothom no, tu. Hi ha de tot. Jo sóc seriós, el que passa és que ho dic rient. Encara que no ho sembli, sempre parlo seriosament.

 

Ens consta que sou un gran admirador d’Antoni Gaudí…

He viscut a la Pedrera. Un oncle meu hi vivia i jo hi dormia. Us puc ben assegurar que s’hi viu bé: és comodíssima. I això que no ho sembla. La Sagrada Família, si hi passa el TGV per sota, d’aquí a cinquanta anys a can Pistraus. Al carrer Aragó de Barcelona hi ha cases esquerdades perquè hi passa el tren a sota. I és que, per molt de gruix que tinguin les parets que hi facin, la vibració arribarà a dalt… I la Sagrada Família feta runes.

 

La novel·la Mossèn Tronxo, centrada en la figura d’un capellà rural, és una obra que ha tingut una gran acceptació popular. Molts hi han volgut veure un alter ego del mateix autor. Digueu-nos-ho vós mateix, si és així.

No. Tant de bo. Jo porto massa pegadella cultural. M’he llegit els grecs; em sé el Quixot i el Shakespeare de memòria i això, i perdoneu el farol, és una gran dificultat. La figura de Mossèn Tronxo me la va donar el capellà de Gósol, mossèn Ramon Anglerill. El que passa és que tampoc no ho és ben bé, perquè potser Mossèn Tronxo em va sortir una mica grotesc i aquest no en té res.

 

Alguna vegada us hem sentit a dir el següent: «De tot el que he llegit, quan arribes a la maduresa només et quedes amb tres o quatre autors.» Quins són, en el vostre cas?

El Dant, l’Apologia socràtica de Plató, el Hàmlet, el Quixot i mossèn Cinto.

 

Com veieu la vida des de la talaia dels noranta anys?

Que va fent. Mig Parmènides i mig Heràclit. Parmènides diu que l’important és l’aigua, l’ésser; Heràclit, l’existir. El flux de la humanitat anirà tirant endavant. Alerta, però, amb el progrés. No l’exagerem. Si baden, farà mal a la mainada d’avui. El progrés mal entès és una de les coses pitjors que hi ha. La màxima idiotesa que pot dir una persona, saps quina és? «Jo sóc progressista.» Sí. A més no saben què vol dir, eh?

 

Hem arribat al final de l’entrevista. Hi voldríeu afegir alguna cosa?

Doncs sí. Ja que aquesta entrevista és per a Serra d’Or, m’agradaria que hi afegissis el següent. Saps que m’havia plantejat fer-me monjo de Montserrat? Estic segur que m’hi hauria trobat bé i que també hauria estat feliç. En aquell moment, però, la mare em necessitava a prop. No obstant això, Montserrat sempre ha tingut un lloc molt especial en el meu cor… Mira, ara revelaré una promesa, que no coneix ni el pare abat, que vaig fer fa molts anys. És aquesta: el calze que em vaig fer jo mateix per a la primera missa, quan em mori, vull que sigui per a la Mare de Déu de Montserrat, a guarda del monestir.

*Entrevista publicada a la revista Serra d’Or el mes de desembre de 2010.

Autor: David Pagès i Cassú. Entrevista extreta del llibre Referents: Entrevistes a 40 personalitats dels Països CatalansEdicions Curbet.

ReferentsBo

Sense comentaris

Deixa un comentari