“El salt de la reina mora”, per Emili Gil

0
1513
Siurana.

Emili GilEmili Gil. Escriptor.

Amat-Guillem de Claramunt, senyor de Tarragona, era un dels capitostos cristians que participaven en la conquesta de les terres que, en el futur, s’inclourien a la Catalunya nova. L’estiu de 1153 ja gairebé tota la comarca del Priorat havia estat reconquerida, però el castell de Siurana, que s’alçava en un penyal força alt i esquerp, era inexpugnable. Tant els soldats de Claramunt, com els de Ramon de Gaganot, els d’Albert de Castellvell, els de Ponç i Ramon de Cervera o els del senyor de Queralt havien intentat diverses incursions sense èxit.

El castell de Siurana resistia admirablement, era infranquejable, un gegant invencible. De fet, el valí moro, Almira Alemoni (o Almemoniz), que hi vivia, n’estava ben convençut abans de trobar la mort, feia poques setmanes, al camp de batalla. La seva muller, Abdel Assia (o Abdelàzia), encara ho creia més.

La fortalesa era certament de molt difícil accés, i per això la reina, una dona de bellesa extraordinària i d’orgull altiu, no va tenir cap mena de por a l’hora d’organitzar un fabulós àpat per als seus nobles i cortesans, malgrat saber que les tropes cristianes eren a la vora, assetjant-los. De fet, va creure oportú celebrar el banquet per tal de donar confiança als seus servents més fidels. Mentre els moros del castell feien dringar les copes, menjaven i ballaven, els soldats d’ambdues parts es lliuraven a una batalla ferotge. La remor dels cops d’espasa, la fressa de les llances, els crits de guerra i els renills dels cavalls se sentien des de les finestres de la sala on se celebrava la festa, però els prohoms sarraïns no en feren cas, talment com si bufés el vent.

Però resultà que, de sobte, i quan se servien les postres, una fletxa cristiana va entrar per una finestra de la fortificació i va anar a caure justament damunt de la taula on menjava la reina. Llavors Abdel Assia es va alçar, espantada, i en veure la sorpresa de la reina, els invitats es van mirar els uns als altres, amb temor: aquella fletxa allà significava que l’exèrcit d’Amat-Guillem de Claramunt i companyia ja havia superat les muralles de defensa i era al pati. Corrien perill. Aviat els catalans ocuparien el castell (segons alguna versió de la llegenda, els cristians van poder entrar a la fortalesa gràcies a la traïdoria d’un jueu acabalat).

El pànic es va estendre entre els àrabs nobles, i Abdel Assia va córrer tant com va poder. Se li acudí muntar el seu cavall i fugir al més ràpidament possible. Així, cavalcà desesperada muntanya avall. Però no hi havia sortida: les hosts cristianes rodejaven la muntanya i alguns cavallers l’encalçaven. Tenia el pas tallat per totes bandes.

En veure’s perduda i essent conscient que els catalans la farien presonera, cosa que el seu orgull no li permetia, va encarar el cavall cap al cingle més proper que tenia i, sense pensar-s’ho dues vegades, es llançà abisme avall, estimbant-se amb l’animal.

Quan el cavall va saltar, va fer una embranzida tan forta que, de la potada que donà, encara avui en dia es pot veure l’empremta de la ferradura marcada a la roca viva (també existeix la versió que assegura que la marca a la roca no va ser produïda per l’embranzida en saltar, sinó tot al contrari, per intentar frenar i no caure daltabaix del penya-segat).

Uns dies després, el cos inert de la reina fou «enterrat» a la paret de l’església de Santa Maria de Siurana (que fins llavors havia estat mesquita), però no a la part interior, sinó a l’exterior.

Sense comentaris

Deixa un comentari