“Morir per la llibertat del meu país”, per Joan Sala

0
272
Lluís Maria Xirinacs, davant la presó Model.

Joan Sala Vila, lliureimillor.catJoan Sala Vila. Escriptor

“Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa” (Acte de sobirania, Lluís M. Xirinacs). La defensa dels drets naturals d’un poble comporta sempre un sentiment polític i , a la vegada, un sentiment religiós. Senzillament, perquè la base de la llibertat personal té dos pilars, un de polític, i un de religiós. El polític és responsable de la integritat física i psíquica de l’ésser humà, i el religiós, de transcendir els valors humans a valors eterns.

Lluís M. Xirinacs ho tenia molt clar. El seu lliurament a Déu amb la seva mort era al mateix temps un testimoni del dret polític de Catalunya per ser independent. No podia ser més coherent amb la doctrina de l’evangeli. La mort en creu de Jesucrist era també un dret dels pobles a ser lliures, dret indispensable per ser infinits. El rètol de la creu era prou clar: rei dels jueus. Un poble dominat políticament pels romans aspirava a la llibertat. I Jesús no va negar que fos rei dels jueus, cosa que pels romans era un acte de terrorisme. Si comparem l’ambient polític del poble jueu en temps de la dominació romana, hi trobarem una gran similitud amb la Catalunya d’avui. Jesús no va negar mai que volia la llibertat del seu poble. Quan el detingueren i Pere va desenfundar l’espasa, Crist li respon “ja n’hi ha prou”. La llibertat que Crist defensava era l’eterna, objectiu de la llibertat temporal i política dels éssers humans. La llibertat política és indispensable per assolir la sobrenatural. I en aquesta línia els éssers humans no són qualitativament lliures si la seva col·lectivitat no ho és. És el ressò de la resposta “ja n’hi ha prou”.

La mort de Jesucrist i la de Lluís M. Xirinacs tenen un mateix objectiu, guardant les distàncies. Aquesta filosofia de la mort com a argument de defensa té una base bíblica en la frase de l’Eclesiàstic, XXX, 17 quan diu: “Val més la mort que una vida desgraciada, el repòs etern és preferible a una malaltia incurable”. Recordem que la base de tota convivència rau en la integritat de les persones que la configuren. Si aquesta convivència és malaltissa per culpa d’intromissions que dificulten la llibertat de les persones, és millor reorganitzar-la d’acord amb la voluntat dels éssers humans que la formen per viure sans i estalvis amb una vida digna. La religió, sigui quina sigui la institució, està sempre al costat de la persona, i per aquesta raó, des de posicionaments polítics se la margina i se la culpabilitza amb la intenció de demostrar que la veritat és de la política i no de la religió.

Actualment aquesta conducta és prou clara. El problema s’agreuja quan els polítics actuen talment com si gaudissin de la veritat absoluta. El famós no del president del govern espanyol n’és un exemple prou evident. És una sentència de mort contra la veritat de les persones. Al costat d’aquesta filosofia de la mort hi trobem una altra filosofia de la vida que té la seva centralitat en la dignitat de l’ésser humà. Dignitat defensada contraposant exemples de domini terrenal efímer que reclamen després de mort allò que van ultratjar en vida.

Lluís M. Xirinacs oferí la seva vida voluntàriament, al president Companys i a Puig Antich els condemnaren a mort per defensar Catalunya. Només amb un amor valent per Catalunya sense tenir por de les dificultats, fins i tot sense témer de morir, la independència serà un fet. La verdadera democràcia, si existeix, es basa en la defensa de les persones. Ho complirà una política que es diu democràtica? Per voluntat pròpia, ho dubto; per por de fer el ridícul internacionalment, és possible. L’ofrena de la pròpia vida per Catalunya és un argument a tenir en compte per la democràcia espanyola? Penso que no, més aviat en fa cas omís. Personalment, amb l’evangeli a la mà, Catalunya té tot el dret de ser un Estat independent en el món.

Sense comentaris

Deixa un comentari