“De què parlem quan parlem de la immersió lingüística (catalana)?”, per Pere Mayans

0
1075
Foto: FreeImages.com/Antonio Jiménez Alonso

Pere Mayans facebookPere Mayans. Catedràtic de llengua catalana i literatura

En principi, el programa d’immersió lingüística (PIL) és un model d’educació bilingüe que s’inscriu en els anomenats models d’enriquiment descrits per Fishman[1] i es correspon amb els programes de bilingüisme total. La característica més notable del PIL català ens la confereix el fet que està especialment dissenyat no solament per a una minoria lingüística, sinó per a bona part de la comunitat. És, per tant, un model d’ensenyament en segona llengua (L2)[2] adreçat a nens i a nenes de llengua i cultura majoritàries, procedents de processos d’immigració més o menys recents o de processos d’aculturització (per situacions polítiques del passat o del present) en què s’ha perdut la llengua del país, que ara s’ha d’ensenyar com a segona llengua[3].

En les dècades darreres, els programes d’immersió han crescut de forma considerable arreu del planeta i, conseqüentment, han anat prenent una gran varietat de formes en funció de la diversitat de contextos, situacions, objectius i realitats sociolingüístiques (i polítiques) en les quals s’han fet. Els trets comuns que els caracteritzen i els defineixen i alhora els diferencien d’altres models d’educació bilingüe són els següents:

  • Els programes d’immersió són un model pedagògic d’ensenyament en la L2 adreçat, principalment, als alumnes de llengua i cultura majoritàries que responen a una situació sociolingüística determinada i a un objectiu lingüístic concret: adquirir competència comunicativa en dues llengües sense que l’aprenentatge d’una de les dues comporti una pèrdua de capacitat comunicativa en l’altra.
  • Els alumnes desconeixen, inicialment, la llengua de l’escola. Aquesta és una llengua diferent de la que es parla a casa. La introducció de la nova llengua es fa des del primer dia de l’escolaritat i esdevé també la llengua en la qual s’inicia l’ensenyament i l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura.
  • Les famílies hi participen d’acord amb el projecte educatiu de l’escola. En la mesura que aquest objectiu s’acompleix, la implicació dels pares garanteix, com a mínim a l’inici del programa, unes actituds positives cap a les llengües presents a l’escola, que repercutiran favorablement en l’èxit del programa.
  • Compten amb professorat bilingüe. El professorat en aquests programes coneix la llengua dels alumnes i garanteix d’aquesta manera que la comunicació es produeixi des del primer dia a l’aula. Aquest plantejament també inclou un enorme respecte per la llengua de l’alumne perquè, en la mesura que el mestre l’entén, tot i que sempre utilitza la llengua de l’escola a l’aula, pot recollir les aportacions fetes pels alumnes en la seva primera llengua i servir-se’n en determinats moments com un puntal bàsic per satisfer-ne les necessitats comunicatives.
  • Parteixen d’una concepció instrumental de l’ensenyament de la llengua i, per això mateix, proposen que la manera més efectiva per aprendre una llengua és “fent-la servir”. Per aquest motiu, la llengua en aquests programes esdevé, des de l’inici, la llengua vehicular de les activitats d’ensenyament i d’aprenentatge a les aules[4]. L’adquisició del llenguatge s’aborda des d’una perspectiva comunicativa en la qual predomina la negociació dels significats i dels continguts en les interaccions que es produeixen entre l’adult i l’infant. Els tutors i les tutores centren des d’un començament els seus esforços en el treball de la comprensió i l’expressió oral a partir d’activitats lúdiques i engrescadores, amb un llenguatge molt contextualitzat, en les quals l’objectiu principal no és únicament que els alumnes s’expressin en la segona llengua sinó que, a més, desitgin fer-ho i participar-hi. Són activitats plantejades perquè possibilitin el domini de la llengua oral i animin els alumnes a fer-ne ús, afavorint d’aquesta manera la descoberta del valor instrumental del llenguatge.
  • Mai no es força l’alumne a expressar-se en la segona llengua, sinó que sempre se li permet d’elegir la llengua que vol utilitzar en els seus intercanvis lingüístics que, com es pot preveure, a l’inici solen ser pràcticament sempre en la primera llengua. Les raons per les quals s’aconsellen aquest tipus de pràctica educativa són, en primer lloc, perquè en certa mesura la comprensió sempre precedeix l’expressió i, en segon lloc, perquè resulta difícil promoure actituds positives en relació amb la llengua de l’escola des d’una pràctica educativa que negui la llengua familiar.
  • El tractament pedagògic a través del qual els alumnes accedeixen a la segona llengua mai no consisteix únicament en una exposició de forma intensiva, sinó que esdevé necessàriament un plantejament i una metodologia especial i adequada al propòsit que es pretén aconseguir.

A partir d’aquestes definicions, cal aclarir, però, que, quan es parla del sistema educatiu a Catalunya, moltes vegades es confonen els termes i s’aplica el concepte d’immersió lingüística al conjunt del nostre ensenyament. Quan ens referim a la immersió lingüística, “només” parlem d’aquells contextos en què s’apliquen les metodologies pròpies d’aquest programa ja que la majoria de l’alumnat desconeix la llengua del sistema educatiu. En contextos en què l’alumnat coneix, per contacte amb la família o amb l’entorn, la llengua catalana en cap cas parlaríem d’aplicació de programes d’immersió lingüística, sinó que, senzillament, parlaríem d’ensenyament en català.


[1] FISHMAN, Joshua, A. (1976): Bilingual Education: An International Sociological Perspective. New York. Newbury House Publishers.

[2] Entenem per llengua segona qualsevol idioma adquirit després d’haver après la llengua o llengües familiars (o llengua primera).

[3] Actualment, però, també caldria fer referència a llengües i cultures, tant majoritàries com minoritàries o, fins i tot, minoritzades en el país d’origen, procedents de processos d’immigració recents.

[4] Cal dir que, com més properes siguin aquestes llengües, malgrat les interferències inicials, més fàcil serà aquest procés: entenem que és més fàcil entre el català i el castellà, l’ucraïnès i el rus, el ladí i l’italià o l’occità i el francès, que no pas entre el basc i el castellà, l’estonià i el rus o el bretó i el francès, llengües de famílies lingüístiques molt allunyades.

 

 

Sense comentaris

Deixa un comentari