«La morta enamorada» de Théophile Gautier, per Emili Gil

0
515

Emili GilEmili Gil. Escriptor.

Aquest relat va aparèixer en dos lliuraments (els dies 23 i 26 de juny de 1836) a la Chronique de Paris, revista dirigida per Honoré de Balzac, amb el títol de «La morta enamorada», tot i que a les planes de la mateixa revista va ser anunciat, el 16 de juny, amb el títol «Els amors d’una morta». El març de 1850, va tornar-se a publicar a les pàgines de la Revue pittoresque, aquesta volta amb el títol «Clarimonde». Tres noms, doncs, per a una història estructurada amb tres puntals: el capellà que narra els incidents, el germà del mossèn a qui va dirigida la lletra, i la noia vampira, figura principal del relat. Tot i això, apareix també el «quart home», Sérapion, el prior del capellà Romuald, que fa el paper de la consciència, o del dimoni, d’aquest, ja que en tot moment està assabentat de les relacions pecaminoses del monjo.

Anteriorment, ja hi havia vampires literàries, tot i que la Clarimonda de Gautier és realment espectacular, d’una bellesa torbadora. Deixant de banda els versos de «La núvia de Corint», de Goethe, i «Christabel», de Coleridge, el relat The Bride of the Grave o Wake Not the Dead, traduït sovint com «No desperteu els morts», i atribuït a la ploma de Ludwig Tieck, es considera el primer conte on apareix una vampira. Es va publicar en 1820 i, pel que sembla, la versió original alemanya s’ha perdut. Se’n conserva, emperò, una versió anglesa que es va incloure en l’antologia, l’any 1823, titulada Popular Tales and Romances of the Northern Nations (Contes populars i rondalles de les nacions del nord).

A «La morta enamorada» de Gautier l’amor és la força vital que fa mantenir «en vida» la difunta. Per atènyer aquest estat, la dona necessita xuclar la sang (l’essència) del seu amant. Clarimonda ens és presentada com una bellíssima jove de la noblesa, habituada a portar una vida de disbauxa i luxúria continuada. La seva libido es decanta per la perversió dels elements considerats sacres: fa saber al capellà el seu enamorament just en el moment en què l’home fa els vots a déu.

La narració és un exemple de realisme minuciós i descripcions detallades, amb retrats excepcionals de paisatges, interiors aristocràtics i també monacals. La passió amb la qual ens és explicada la història fa pensar en l’estil directe que sovint utilitzaria posteriorment Guy de Maupassant en algun dels seus contes, com ara Ell? (Lui?, 1883), La cabellera (La Chevelure, 1884) o L’Horlà (Le Horla, versions de 1886 i 1887). Cal pensar que, així com Théophile Gautier va orientar literàriament Gustave Flaubert, aquest va esdevenir al seu torn mestre de lletres de Guy de Maupassant. O sigui, que és força probable que, mitjançant Flaubert, Maupassant mantingués encara alguna influència de Gautier.

D’altra banda, Gautier afegeix al seu relat el tema de «les temptacions del diable», un aspecte tractat des de molt antic: la lluita interior, les paradoxes humanes, la coherència i confrontació amb les pròpies idees. El capellà Romuald té aspectes de Mendard, el mossèn protagonista de la novel·la Els elixirs del Diable (Die Elixiere des Teufels, 1815-16), d’Ernst Theodor Amadeus Hoffmann. Gautier, perfilant la psicologia del capellà protagonista, utilitza el joc del «doble», de la dualitat de la personalitat: la diürna i la nocturna, en el present cas, d’una manera similar a la que anys més tard Stevenson portaria als altars de la celebritat amb L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (The Strangre Case of Dr. Jekyll and Mister Hyde, 1886).

Charles Baudelaire, que era un apassionat dels contes de Gautier, i admirava La morta enamorada, va dedicar «al poeta impecable, perfecte màgic en llengua francesa, al ben estimat i molt venerat mestre i amic, Théophile Gautier», Les flors del mal (Les Fleurs du mal, 1857), on Baudelaire inclou un parell de poemes al voltant dels vampirs («El vampir» i «Les metamorfosis del vampir»), que també formen part dels fars ineludibles del gènere fantàstic i de terror.

 

 

Sense comentaris

Deixa un comentari