“L’obra de la Mancomunitat a la província de Lleida”, per Quintí Casals

0
514
Destruïda per un bombardeig de la Guerra Civil, imatge que es conserva de la Biblioteca Popular de les Borges Blanques, la primera construïda per la Mancomunitat de Catalunya a la província de Lleida l'any 1917. [Foto Brangulí - ANC]

1e71d2ea-b465-4b92-b64b-866d75969140Quintí Casals Bergés. Doctor en Història i coautor del llibre “L´obra de la Mancomunitat de Catalunya a les terres de Lleida”

El 6 d’abril de 1914, és a dir, ara fa 102 anys, iniciava les seves sessions la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925). La reunió no era una altra cosa que la unió, en un mateix ens administratiu, dels 96 diputats de les quatre diputacions catalanes. Tot i que el govern centralista de la Restauració, després de resistir-s’hi molt de temps, va donar aquesta possibilitat a totes les regions espanyoles, només els catalans van fer ús d’aquest dret per crear la seva Mancomunitat. La mesura presa a Catalunya deixava molt clar des d’on havia sorgit la iniciativa i quina regió era la que tenia més interès que quallés. La insistència del catalanisme des de finals de segle XIX i primera dècada del XX per trobar una fórmula d’encaix en la política espanyola de la Restauració borbònica (1875-1931) semblava que donava un primer fruit, tot i que la història immediatament posterior mostrà que fou efímer.

Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, també fou el primer president de la Mancomunitat. Prat havia estat el principal impulsor de la institució i semblava tenir molt clar el projecte de país que s’engegava. Tant, que en l’ambient catalanista conservador ja havia quallat la creença que, en una frase d’Eugeni d’Ors que va fer fortuna, es pensava que era el «seny ordenador de Catalunya» per la visió prospectiva que mostrava en la planificació del país. En prendre possessió del seu càrrec de president, Prat resumia el projecte catalanista que iniciava i encapçalava: «la Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, i n’inicia un altre, que és el demà (…) Aquesta Mancomunitat haurà de créixer i ampliar-se (…) Volem que els nostres municipis puguin dotar-se de tots els serveis d’instrucció, de policia urbana i d’aprofitament rural proporcionats a la seva importància fins a arribar a fer que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part del servei de la policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera».

Així començava, després de 200 anys de subjecció al centralisme absolutista i liberal borbònic, un limitat projecte regionalista de país que pretenia acabar amb l’aïllament dels municipis. D’aquesta manera, amb els mateixos recursos econòmics que tenien les diputacions catalanes per separat, el Govern de la Mancomunitat va aconseguir construir 1.700 quilòmetres de carreteres; va fer arribar el telèfon a 500 pobles de Catalunya, gràcies a l’extensió de 5.500 quilòmetres de línies i de la instal·lació d’una centraleta telefònica a 372 pobles. A més a més, tot i les dificultats, la Mancomunitat va engegar projectes en l’àmbit dels ferrocarrils i les obres hidràuliques.

Aquest succint resum de realitzacions demostrava que amb coherència i voluntat es podien fer millor les coses del que s’havien fet fins llavors amb la direcció dels governs centralistes de Madrid. A Lleida, el projecte de la Mancomunitat es consolidà en quatre eixos principals: infraestructures, política agrària, polítiques socials i sanitàries; i consciència de gestió educativa, cultural i patrimonial.

Quant a les infraestructures, podem dir que Lleida no va sortir malparada en les inversions públiques de la Mancomunitat, ja que el 1925 era la segona província catalana que rebia més diners, només per darrere de Barcelona, en la inversió de pessetes per habitant. Amb aquesta política Lleida millorà les seves comunicacions, ja que el 1910, el 75 % dels pobles (274) no tenien accés per carretera; mentre que el 1919 els pobles sense carretera s’havien reduït a un 48 % (154).

Un segon aspecte de les infraestructures que millorà notablement fou el desenvolupament de la xarxa telefònica. Amb la seva construcció s’uniren els principals nuclis urbans lleidatans amb la xarxa catalana de dues grans línies: Barcelona – Seu d’Urgell i Barcelona – Lleida – Tarragona. També s’incrementaren els abonats, ja que Catalunya passà dels 111 del 1916 als 1.580 de 1919 (649, el 41%, a la província de Lleida). En aquest sentit, reiterem la voluntat descentralitzadora de la Mancomunitat, ja que la primera central automàtica es va instal·lar a Balaguer el 1924.

El segon gran eix d’actuació de la Mancomunitat fou la política agrària, que a Lleida fou realment important en dos aspectes: la voluntat de modernitzar la producció, i en la formació dels pagesos i ramaders amb cursets, conferències, concursos i camps experimentals (un a Palau d’Anglesola). D’aquesta manera, entre 1918-1923 es van fer 66 cursets a Catalunya, 19 dels quals a Lleida (3 als Pirineus).

Paral·lelament, la Mancomunitat acompanyà la seva política agrària amb l’Acció Social Agrària, presidida per Josep Maria Rendé, que assessorava els pagesos i els donava suport econòmic, amb la creació de la Caixa Comunal, per crear sindicats. Amb aquests ajuts, es passà dels 14 Sindicats Agrícoles de 1915 als 187 en 1926. L’acció també es concretà en la construcció d’11 edificis per als sindicats amb molins d’oli i cellers ideats per l’arquitecte Cèsar Martinell (a Lleida destaquem els d’Arbeca o l’Albi, per exemple).

Quant a la política sanitària, a Lleida la Mancomunitat impulsà la Beneficència amb la reorganització de la Casa de la Maternitat i de Misericòrdia, que es feren càrrec dels nens orfes i abandonats; i la construcció de l’Hospital Provincial. Fins llavors l’Hospital de Santa Maria regentat per la Paeria i la Diputació (actual Institut d’Estudis Ilerdencs), havia fet les funcions sanitàries, però l’edifici havia quedat obsolet. El 1915 es va fer un conveni perquè la Diputació se’n fes càrrec a canvi de la construcció d’un nou Hospital Provincial, que començà el 1923 i s’acabà el 1928. La millora en aquest camp fou evident i s’adaptava als nous temps, però l’abandó de l’antic edifici de l’Hospital de Santa Maria (un dels edificis més bells de Lleida) provocà una proposta d’enderroc per part de l’Ajuntament. Finalment, l’edifici fou salvat per la mobilització de la societat civil, que comptà amb l’ajut de l’Institut d’Estudis Catalans tutelat per la Mancomunitat, cosa que mostrava la nova consciència sobre gestió i conservació patrimonial que es volia impulsar.

En aquest sentit, podem dir que un dels grans projectes de la Mancomunitat fou l’extensió de la cultura i l’educació als municipis, per la qual cosa es proposà que cada municipi tingués una escola i una biblioteca. Tot i aquesta voluntat pràctica per part de la Mancomunitat, en la meva opinió el més important fou el desenvolupament d’un projecte de modernització i reorganització general que ha perdurat fins als nostres dies. Així, en l’aspecte bibliotecari, cal destacar el desenvolupament d’un model propi català, marcat per la Biblioteca de Catalunya (creada el 1907) i el Consell de Pedagogia, que impulsaren la classificació del fons amb el mètode Dewey, una política de préstec i compres…, etc, que fins llavors no existia. A més a més, acompanyaren aquestes primeres passes amb una bona formació del personal amb la creació de l’Escola de Bibliotecàries el 1915. En aquest sentit, volem destacar que la primera professora universitària catalana (1919) fou Maria Lois López, nascuda a les Borges Blanques. Finalment, com a tercer i definitiu pas, la Mancomunitat inicià la construcció de biblioteques, essent una de les primeres la de les Borges Blanques (1918), acompanyada de 7 més a Catalunya: Sallent, Canet, Pineda, Valls, Vendrell, Olot i Figueres.

En l’aspecte educatiu, com en el bibliotecari, la Mancomunitat desenvolupà un model propi marcat pel Consell de Pedagogia de Catalunya (dirigit per Eugeni d’Ors), que assumí els mètodes de Montessori i Decroly per ensenyar als seus mestres en escoles d’estiu i cursets de reciclatge. El projecte es reforçava, també, amb la construcció d’edificis. A Lleida es bastí una escola a els Torms (1918), que va tancar el 2013, i 3 escoles model més a Catalunya a Masó (Tarragona), Sant Llorenç Savall (Barcelona) i Palau-Saverdera (Girona), una per província. Com en el cas dels telèfons o les biblioteques, la Mancomunitat mostrava la seva voluntat descentralitzadora, que fou la seva millor aportació al desenvolupament de Catalunya com una ciutat-regió.

Aquest accelerat repàs ens ha servit per mostrar, a grans trets, el projecte polític de desenvolupament del país que tenia la Mancomunitat. Tanmateix, seria injust no destacar que al projecte ideat per Prat de la Riba i la Lliga Regionalista, el seu partit, s’hi van sumar gairebé tots els polítics i partits del moment. A més a més, es va voler fer en igualtat de condicions per al territori, de manera que els càrrecs de Govern o directius eren desenvolupats per polítics de totes les províncies. Per tant, la construcció i modernització del país es plantejà com un projecte comú dels catalans, que van voler crear un embrió d’autogovern i demostrar que amb la descentralització del poder es podien fer millor les coses.

Tanmateix, reitero, que per a mi la gran obra de la Mancomunitat, entre 1914 i 1925, fou de mètode, ja que la seva forma de fer les coses encara perdura avui en dia. Per això, tot i que en aparença no sembla una obra grandiosa (en temps i mitjans), ha quedat en la memòria col·lectiva amb el record positiu de la feina ben feta. La Mancomunitat fou un projecte nacional que va detectar les mancances del país per intentar modernitzar-lo i situar-lo a l’alçada europea del moment. El projecte era clar, d’això ja no queden dubtes, i volia implicar a Espanya, però aquella Espanya, la dels partits dinàstics, va tenir por d’avançar i modernitzar-se. El fre fou brutal i s’acabà imposant la Dictadura de Primo de Rivera, que aturà el progrés el setembre de 1923 i el desenvolupament que la Mancomunitat de Catalunya havia engegat amb uns mitjans que, avui en dia, semblen ridículs.

Sense comentaris

Deixa un comentari