“La immersió lingüística a Catalunya: una mica d’història”, per Pere Mayans

0
1013

 

Pere Mayans facebookPere Mayans. Catedràtic de llengua catalana i literatura

El 23 de juny de 1978, amb l’aprovació del Reial Decret 2092/1978, s’incorporava oficialment la llengua catalana al sistema educatiu no universitari. Amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (Llei Orgànica 4/79) i la Llei 7/1983, de normalització lingüística a Catalunya, es definia un marc general favorable al català, com a llengua pròpia de Catalunya [1] i també com a pròpia de l’ensenyament no universitari.

Amb aquest marc legal i amb l’experiència dels docents que havien anat introduint l’ensenyament de i en llengua catalana a les escoles de Catalunya, el curs 1983-1984 s’iniciava formalment el procés de catalanització del sistema educatiu i es començaven a aplicar les metodologies del Programa d’Immersió Lingüística (PIL) [2] en zones on l’alumnat era majoritàriament monolingüe en castellà. Unes metodologies, cal recordar-ho, de tractament integrat de llengua i continguts (molt abans que el terme es popularitzés amb les metodologies d’ensenyament d’una llengua estrangera mitjançant àrees curriculars), on la llengua, en aquest cas, era la primera llengua de l’escola, però era la segona llengua de molts dels alumnes (actualment, el català pot ser la 3a, 4a o, fins i tot, 5a llengua d’un percentatge important d’alumnes procedents de la nova immigració).

L’aplicació del Programa d’Immersió Lingüística es basava, en un primer moment, en la voluntarietat dels familiars a l’hora d’acceptar-lo per als fills, la convicció professional dels claustres per dur-lo a terme, les estratègies didàctiques adequades per aplicar-lo i la valoració de la llengua familiar dels nens i les nenes per part del centre educatiu. Cal destacar, a més, que el PIL es va desenvolupar sempre en un marc legal que establia que “els alumnes no siguin separats en centres diferents per raons de llengua” i que, alhora, s’havia de garantir que “tots els infants de Catalunya, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament les dues llengües oficials al final de l’educació obligatòria” [3].

Sens dubte, aquesta iniciativa, ambiciosa i complexa, ha estat un dels èxits col·lectius de l’escola catalana, i dues de les moltes causes que el van fer possible van ser el consens ampli de tota la societat, i l’entusiasme i la professionalitat dels mestres, que varen saber associar aquesta catalanització del sistema educatiu amb la renovació pedagògica i amb una aposta clara per una escola de qualitat.

Basant-se en les experiències aplicades al Quebec (Canadà), reconegudes i valorades de manera positiva en els cercles psicolingüístics i pedagògics d’arreu, el Departament d’Ensenyament va endegar el Programa d’Immersió Lingüística com a eina necessària per superar una escolarització deficitària en relació amb el català i que fos capaç d’ajudar a assolir l’objectiu de la Llei 7/1983, de normalització lingüística a Catalunya, desplegada en el Decret 362/1983. Les experiències i les teories sobre I’adquisició de dues llengües aportades per J. Cummins, J. A. Fishman i E. Lambert, entre d’altres, proporcionaven una base prou sòlida per oferir una proposta nova i engrescadora per a un gran nombre d’escoles que, fins aleshores, no havien vist el camí per arribar al bilingüisme del seu alumnat monolingüe no catalanoparlant. L’èxit d’aquest programa, segons paraules de Josep M. Artigal, es basava en el fet que “les llengües no s’aprenen primer i s’utilitzen després, sinó que les llengües s’aprenen quan s’usen”.

Des del curs 1983-1984, en què per primera vegada és va aplicar el Programa d’Immersió Lingüística a les escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, Terrassa i altres poblacions, centenars de centres d’arreu de Catalunya [4] es van anar incorporant al PIL. El curs 1995-1996 hi havia 1.280 escoles que aplicaven el Programa d’Immersió i 91.024 alumnes que el seguien.

L’aplicació del PIL va ser una de les claus per avançar definitivament en el camí de la catalanització i de la modernització de l’escola catalana i, amb aquest objectiu, el Departament d’Ensenyament hi va abocar molts esforços organitzatius:

  • Els Plans Intensius de Normalització Lingüística, que van promoure i potenciar la relació entre l’escola i l’entorn, i que van impulsar que la majoria de centres d’una zona apliquessin el PIL. El precedents dels que en la primera dècada del segle xxi seran els Plans Educatius d’Entorn.
  • Els seminaris de capacitació lingüística del professorat [5].
  • Els seminaris de didàctica de la llengua catalana com a L2.
  • Els programes d’immersió per al professorat (PIP), que es van adreçar a aquells mestres que no tenien un ús fluid de la llengua.

A la dècada dels 90, a més, es fa un salt qualitatiu, si més no legal: l’establiment de l’ordenació general dels ensenyaments de l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària obligatòria a Catalunya [6], arran de l’entrada en vigor de la Llei orgànica 1/1990, d’ordenació general del sistema educatiu, on es determina que “el català com a llengua pròpia de Catalunya ho és també de l’ensenyament. S’utilitzarà normalment [7] com a llengua vehicular i d’aprenentatge de l’educació infantil, de l’educació primària i de l’educació secundària obligatòria.” Posteriorment, els decrets [8] que desenvolupaven a infantil, primària i secundària obligatòria respectivament l’ordenació general dels ensenyaments refermaven aquest fet en afirmar un altre cop que el català com a llengua pròpia de Catalunya ho és també de l’ensenyament i que, per tant, s’havia d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge dels esmentats nivells educatius. La mateixa referència també la trobem als decrets que estableixen els ensenyaments de formació professional i de batxillerat [9].

La Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, mai no desplegada en el camp de l’ensenyament (i només superada en alguns punts amb l’aprovació de la Llei d’educació de 2009), tornarà a establir que el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no universitari.

 


 

 [1] Cal tenir en compte el cas de l’Aran, on ja el 1983, amb la Llei de normalització lingüística, es va establir que l’aranès (la variant de la llengua occitana de l’Aran) era la llengua pròpia de la Vall i, per tant, als objectius lingüístics que es marca el sistema educatiu català en el cas aranès cal afegir-hi el domini de l’occità, que esdevindrà la llengua vehicular de referència del sistema educatiu a la Vall. En aquest sentit, la Llei d’educació de Catalunya ens recorda que “l’occità, denominat aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori, d’cord amb l’article 6.5 de l’Estatut, i com a tal és la llengua vehicular i d’aprenentatge habitual als centres educatius de l’Aran”.

[2] El PIL s’ha definit com un programa que permet l’aprenetatge en una llengua diferent a la llengua familiar de l’alumne/a. Té com a objectiu facilitar, des del primer moment, la incorporació al sistema educatiu de l’alumnat que no té el català com a llengua habitual.

[3] Article 14 de la Llei 7/1983, de normalització lingüística.

[4] Paral·lelament també ho estaven fent centres educatius del País Valencià, de la Catalunya del Nord i de les Illes Balears.

[5] Cal tenir present que, des de de l’any 1979 i fins al 1997, es van fer 62.662 certificats d’acreditació de professorat per exercicir la docència en català i que 23.195 mestres van obtenir el diploma de mestre de català.

[6] Decret 75/1992, de 9 de març, pel qual s’estableix l’ordenació general dels ensenyaments de l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària.

[7] Un terme d’una ambigüitat jurídica força calculada, que cal interpretar com a sinònim d“habitualment”, però que no sembla indicar l’exclusivitat del català com a llengua vehicular del sistema educatiu.

[8] El Decret 94/1992, de 28 d’abril, pel qual s’estableix l’ordenació curricular de l’eduació infantil, el Decret 95/1992, de 28 d’abril, pel qual s’estableix l’ordenació curricular de l’educació primària i el Decret 96/1992, de 28 d’abril, pel qual s’estableix l’ordenació curricular dels ensenyaments de l’educació secundària obligatòria.

[9] En el Decret 332/1994, de 4 de novembre, pel qual s’estableix l’ordenació general dels ensenyaments de formació professional específica a Catalunya, i en el Decret 82/1996, de 5 de març, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del batxillerat, es torna a repetir el mateix enunciat segons el qual el català també és la llengua que s’ha d’utilitzar normalment en aquests ensenyaments.

 

Sense comentaris

Deixa un comentari