“La poesia de Jules Verne”, per Emili Gil

0
529
Foto: Jules VERNE via photopin (license)

 

Emili GilEmili Gil. Escriptor.

Sovint, el descobriment de l’amor i la poesia es produeix en una mateixa època, en la de l’adolescència o pubertat, quan els canvis hormonals fan estralls amb el pensament i cos de l’ésser humà. És llavors quan el laberint biològic i emocional intern es manifesta en un dèdal de sensacions i actituds externes. Ben poc, o gairebé gens, s’ha parlat de la poesia de Jules Verne. Es va enamorar de la seva cosina Caroline, i va fer les ximpleries pròpies dels malalts d’amor, una d’elles: escriure poesia. Uns versos jovenívols dels quals l’amant se’n va fotre als morros del poeta i els va ridiculitzar.

A la producció poètica de Verne hi ha daltabaixos considerables, com en gairebé l’obra de tots els versaires. Tanmateix, va escriure un sonet força notable el març de 1886, quan es recuperava del tret a la cama que li engegà el seu nebot Gaston. Als Països Catalans el poema no és gaire conegut ni ha estat prou difós; a la lírica de Jules Verne, en aquest cas, s’hi barregen l’Amor i la Mort i esdevenen, pràcticament una mateixa cosa: l’Amort. El títol és ben eloqüent: À la Morphine (A la morfina). Diu així: «Prends, s’il le faut, docteur, les ailes de Mercure / pour m’apporter plus tôt ton baume précieux! / Le moment est venu de faire la piqûre / qui, de ce lit d’enfer, m’enlève vers les cieux. / Merci, docteur, merci! Qu’importe que la cure / maintenant se prolonge en des jours ennuyeux! / Le divin baume est là, si divin qu’Epicure / aurait dû l’inventer pour l’usage des Dieux! / Je le sens qui circule, qui me pénètre! / De l’esprit et du corps ineffable bien-être, / c’est le calme absolu dans la sérénité. / Ah! Perce-moi cent fois de ton aiguille fine / et je te bénirai cent fois, Sainte Morphine, / dont Esculape eût fait une Divinité». («Pren, si cal, doctor, les ales de Mercuri / per portar-me aviat el teu bàlsam preciós! / Ara és l’hora de la injecció / que, d’aquest llit d’infern, m’alci cap als cels. / Gràcies, doctor, gràcies! No importa si ara la cura / es prolonga en dies avorrits! / El diví bàlsam està ací, tan diví que Epicuri / l’ha degut inventar per a ús dels Déus! / Sento que circula, que em penetra! / De l’esperit i del cos inefable benestar, / és la calma absoluta en la serenitat. / Ah! Punxa’m cent vegades amb la teva agulla fina / i et beneiré cent vegades, Santa Morfina, / de qui Esculapi n’hagi fet una Divinitat»).

Advertim en el poema un paral·lelisme notable amb Sonet de l’absenta (Sonet de l’absinthe, 1886) de Raoul Ponchon, «casualment» escrit també l’any 1886: «Absinthe, je t’adore, certes! / Il me semble, quand je te bois, / humer l’âme des jeunes bois, / pendant la belle saison verte! / Ton frais perfum me déconcerte, / et dans ton opale je vois / des cieux habités autrefois / comme par une porte ouverte. / Qu’importe, ô recours des maudits! / que tu sois un vain paradis, / si tu contentes mon envie; / et si, devant que j’entre au port, / tu me fais supporter la Vie, / en m’habituant à la Mort». («Absenta, t’adoro, certament! / Em sembla, quan et bec, / xuclar l’ànima dels boscos joves, / durant la temporada verda! / El teu fresc perfum em desconcerta, / i en el teu òpal veig / cels habitats antigament / com per una porta oberta. / Què importa, oh, recurs dels maleïts!, / que siguis un paradís banal, / si acontentes els meus desitjos; / i si, abans que entri al port, / em fas suportar la Vida, / tot habituant-me a la Mort»).

Ambdós són evidentíssimes invocacions a la morfina, en un cas, i a l’absenta, en l’altre, per tal d’alleugerir el dolor d’aquesta existència, malgrat que el preu sigui la mort. Perquè, en el fons, és Amor autèntic: Amort. En resum: una declaració de renúncia a aquest món envilit, dominat pel patiment, que ens rodeja.

 

 

Sense comentaris

Deixa un comentari