“El drac de Sant Llorenç de Munt”, per Emili Gil

0
881
Cingle de Cavalls

 

Emili GilEmili Gil. Escriptor.

Des del Pirineu, les hosts del comte Guifré el Pilós avançaven cap al sud, derrotant els sarraïns. Els àrabs veien que els cristians conquerien, dia rere dia, les terres on vivien. Per això van pensar en una «arma secreta»: des del cor de l’Àfrica portaren, Llobregat amunt, una cria de drac. A la muntanya de Sant Llorenç de Munt, van dipositar l’animaló al cau que avui coneixem per la cova de Santa Agnès, i allí l’alimentaren fins que es va fer gran. Bàsicament es nodria amb el bestiar que pasturava per les rodalies, però, de tant en tant, també algun pastor anà a parar al seu ventre. El domesticaren, doncs, per fer front a les envestides cristianes.

Diu la llegenda que, de fet, no era un drac, sinó una víbria (drac femella). Tenia un cos similar al d’una serp, amb escates pertot arreu, amb unes potes gruixudes que finien en unes urpes llargues i esmolades; en lloc de boca, tenia un bec de mig metre. De les espatlles en sorgien dues ales membranoses enormes, d’uns quatre metres d’envergadura.

Aviat es tingueren notícies del monstre de Sant Llorenç; els vilatans que vivien a la contrada, i que n’havien patit algun atac, en van fer córrer la brama. Quan Guifré el Pilós s’assabentà de l’existència de la bèstia, ordenà el cavaller Spès que comprovés fins a quin punt eren certs els rumors.

El cavaller Spès, amb un escamot d’homes armats i pastors de la contrada, va enfilar des de can Pobla el camí que mena a l’avenc conegut com la cova del Drac. A certa distància del forat descavalcaren i s’hi aproparen a peu, fent la menor fressa possible. Atacaren el drac. La bèstia va defensar-se aferrissadament i aconseguí desarmar-los. Els soldats fugiren cames ajudeu-me cap on eren els cavalls. El drac els empaitava i, quan els cavalls van veure l’animalot, s’espantaren tant que caigueren cingle avall. Des d’aleshores, al penya-segat se’l coneix amb el nom del salt o cingle dels Cavalls.

Malgrat haver perdut les cavalcadures, Spès i els seus companys aconseguiren arribar, sans i estalvis, al campament del comte Guifré. Una versió de la llegenda conta que el drac, d’una urpada, va arrencar el llom d’una euga i es va retirar al fons del bosc per devorar-la amb tranquil·litat.

Pocs dies després es va saber que la víbria havia tornat a atacar el bestiar i algunes persones. Llavors el comte Guifré va decidir anar personalment a cercar-la i caçar-la.

L’estratègia que cavil·là consistia a fer que tot el bestiar possible fos col·locat als entorns de la cova de Santa Agnès. Pretenia que, així, el drac no s’allunyés de la zona, atès que tenia menjar a la vora. Tot seguit, amb un estol d’homes i amb el cavaller Spès, van partir en direcció a Sant Llorenç de Munt. Quan arribaren als rodals de can Guifré, el comte va tenir una mena de visió mística, una intuïció divina. Descavalcà, va agafar una branca de roure molt gruixuda, i va manar que tothom romangués allí. El comte Guifré avançà sol per la forest.

Quan va veure el drac, el comte es va amagar, i va rumiar la manera d’enfrontar-s’hi. Va deixar-se veure per la víbria, la qual el va atacar immediatament. El comte, tanmateix, li va donar una bastonada al cap. Tan fort va ser el cop que la branca es va partir en dos trossos, els quals, en caure a terra, formaren la senyal de la creu. El comte, que era molt devot, va creure que allò era un senyal de bon averany; farcit de coratge, doncs, premé fort la llança i va escometre bojament el ventre del drac. Assegura la llegenda que la punxada fou tan incisiva que la punta de l’arma va sortir ben bé un pam per l’esquena de l’animalot, entre les ales. Tot i estar visiblement malferit, el drac va continuar defensant-se, fins que finalment Guifré li clavà l’espasa al cor. No obstant això, la bèstia encara tingué forces per estirar, bategar les ales i enlairar-se, intentant fugir d’una mort inevitable. Caigué inerta al forat de les Goleres, al puig de la Creu, prop de Castellar del Vallès.

Quan va retrobar-se amb els seus homes, el comte Guifré va indicar-los el lloc on hi havia el drac. Va manar-los que el buidessin, que l’omplissin de palla i que el passegessin pels carrers de Barcelona, la ciutat comtal, com a mostra d’una nova victòria als sarraïns.

Sense comentaris

Deixa un comentari