“Jaume I a Escaladei”, per Emili Gil

0
1351
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor.

Conta la llegenda que el comte-rei Jaume I anava, de tant en tant, a caçar a les muntanyes del Priorat. Un dia es va perdre amb tres o quatre dels seus homes de confiança. Caminaren amunt i avall i no s’orientaven de cap manera, començava a fer-se fosc i calia espavilar-se si no volien passar la nit al ras. Camina que caminaràs, finalment van reconèixer, distants encara, els murs del monestir d’Escaladei. Es dirigiren, alleugerits si més no, cap allí. Un cop arribats, es presentaren degudament i van demanar hostatge.

L’abat, que estava fins llavors una mica ensopit, es va treure la son de les orelles i acudí veloç a afalagar el comte-rei i els seus companys.  De segur que en trauria profit, pensava, potser alguna bona almoina. Jaume I estava cansat de tant caminar, i també emprenyat per haver-se perdut a la muntanya; només volia menjar i dormir. No tenia cap ànsia d’escoltar un llec amb històries religioses que no menaven enlloc. No era pas el millor moment. No obstant això, el prior semblava una gallina lloca i no parava de xerrar sobre la bondat humana, el judici final, la salvació eterna. El comte-rei se’n fartà; tallant-lo en sec, li digué:

—Mireu, senyor abat: ja que sou tan sant i savi com vós mateix afirmeu, us confessaré que hi ha tres qüestions que mai ningú no m’ha sabut respondre fins ara i que realment em preocupen. Si teniu la gentilesa de respondre-me-les, jo no tindré cap mena de vacil·lació d’atorgar el títol reial al monestir. Però si no me les sabeu esclarir, us faré penjar.

L’abat restà mut, atemorit. Jaume I continuà:

—Les preguntes són: quin serà el darrer dia del món? Quant de temps es necessita per fer la volta al món? I, quina és aquella cosa que jo tinc per certa i no ho és?

El prior empal·lidí. Tanmateix, per donar-li una mica d’esperança, el comte-rei va afegir:

—Us concedeixo deu dies de temps perquè vingueu a palau a donar-me les respostes.

Després d’aquestes paraules el comte-rei i els seus servents es retiraren a les cambres. El clergue no va aconseguir agafar el son.

L’endemà Jaume I i els seus companys de cacera abandonaren el monestir.

El llec donava voltes i voltes a les qüestions i no en treia l’entrellat. Era greu, perquè s’hi jugava la pell. Aviat la notícia va córrer entre els monjos del monestir, els quals també rumiaren sobre les preguntes, sense obtenir cap èxit. Els dies passaven i el temps s’acabava.

A la cort del monestir hi treballava un porquer, també clergue, i beneitó. Quan un company li va demanar què opinava de l’assumpte, el porquer li va dir:

—Bah, si jo fos l’abat, ben prompte ho tindria resolt, això!

Com que era beneitó ningú no li va fer cas. Malgrat tot, atès que cap altre monjo no se’n sortia, es va resoldre enviar a palau el porquer.

El vestiren amb les robes abacials i fou presentat a Jaume I com si fos el prior. De seguida va respondre les preguntes:

—Mireu, senyor: el món s’acabarà el darrer dia; la volta al món la podeu donar just en vint-i-quatre hores, si sou capaços, és clar, de penjar-vos de la lluna; i… bah!, amb tot plegat, ara mateix us penseu que qui us parla és l’abat d’Escaladei i, en realitat, sóc el porquer del monestir!

Jaume I va riure de gust i reconegué que les tres preguntes havien estat respostes amb encert. Atorgà, doncs, el títol reial a Escaladei.

 

Sense comentaris

Deixa un comentari