“La lluita anticapitalista (1)”, per Josep Soler

0
202

CIMG3701editat_editado-1 (1)Josep Soler i Amigó. Activista social

Té una justificació de base. El capitalisme no garanteix els drets humans. No garanteix la justícia; “els rics cada cop són més rics i els pobres cada cop més pobres”. El capitalisme no garanteix la pau ni els drets dels pobles. Però les posicions contràries, tampoc.

Jesús va dir: “De pobres sempre en tindreu entre vosaltres…”, malgrat que d’això no en treu la conclusió de no lluitar per la justícia i la solidaritat. “Quan vaig tenir fam, tu em vas donar menjar. Quan vaig tenia set, tu em vas donar de beure”.

Començo d’aquesta manera perquè les nostres arrels culturals tenen aquesta base i en surten els elements que ens porten a lluitar contra la pobresa i per la justícia.

A través del desenvolupament de la nostra història es va generant consciència que formem part del gènere humà. De les diferents aportacions del pensament filosòfic es va desenvolupant un cos teòric. En el meu cas i en el de molts dels que esteu llegint aquest article, els continguts tenen uns fonaments semblants.

Començo per l’Antic Testament. En el meu cas és més una “Història Sagrada” que una religió. És el compromís de Déu amb el poble escollit. Aquest tema no te cap interès per a mi. El poble d’Israel no és superior a cap altre poble i no té cap dret superior que el faci mereixedor de cap privilegi.

El Nou Testament t.ée més interès. Tenim les Benaurances, el Pare Nostre, el caràcter universal a qui va destinat, la mort de Crist, solidària amb tots els pobles, són alguns dels elements que tenen interès per a mi.

Tal com passa amb l’islam, ens orienta perquè seguim el camí que ens assenyala. Camí d’amor i justícia.

Però ràpidament apareixen les contraindicacions. Ja surten en paraula de Crist: “Sou com sepulcres blanquejats que per fora es veuen lluents, però per dintre estan plens d’immundícia” o “Feu el que els rabins us diuen però no feu el que ells fan”.

Al Renaixement, des de València, Vicens Vives iniciava la lluita contra la pobresa basada en la beneficència. Pensava que així es podria frenar la lluita dels pobres contra els rics: la lluita de classes.

En el segle XIX, Karl Marx ja va definir la religió com . “l’opi del poble”. Qui pot negar una realitat tan evident?.. El marxisme va aprofundir en aquest temes. Fruit d’aquests treballs surten obres com El capital”, que analitza –amb els coneixements dels quals es disposava− com “la propietat és un robatori” realitzat a partir de l’acumulació de capital produït a partir de l’apropiació de la plusvàlua originada sobre la força del treball assalariat i de la especulació del capital financer, que fa que “els rics siguin cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres”. No us sona com una frase que va sortir d’una conversa molt recent?

Cap a 1870 apareix la revolta de París. La Comuna de París. Representa la presa del poder de la classe obrera. Però la revolució estava tan sorpresa com el capital i no va saber ni poder frenar la força d’aquest. I va ser derrotada.

Marx i Engels van escriure altres llibres d’interès, com L’origen de la família, la propietat privada i l’estat, en el qual s’inicia la lluita contra el patriarcat, un tema al dia en la lluita feminista. I sobretot van escriure el Manifest comunista, que va generar la Primera Internacional, amb la creació dels sindicats obrers. El capital era i és internacional, i la classe obrera, també. No era de cada Estat.

La lluita continua. Als inicis del segle XX apareix la figura de Vladímir Ilitx Uliànov, Lenin, i es produeix la Revolució russa: La presa del poder i la destrucció de l’imperi del tsar. D’aquests temps i d’aquestes lluites en surten els seus llibres, com són Què fer, on es desenvolupa l’estratègia i la tàctica de la presa del poder; L’estat i la revolució, com constituir i defensar el nou Estat; L’esquerranisme: La malaltia infantil del comunisme, que analitza premonitòriament fets molt actuals.

Més endavant apareixen els moviments revolucionaris al Tercer Món. Moviments d’alliberament nacional, anticolonialistes, amb l’exemple de Cuba i el castrisme i amb la segona Declaració de l’Havana. Molts antifranquistes d’aquella època ens vàrem iniciar amb audicions clandestines d’aquest manifest.

A París el 1968 es va produir la Revolució del Maig i en va sortir una florida teòrica molt important. Una visió crítica radical del sistema tant del capitalisme explotador com de la falsa revolució comunista originada per l’estalinisme, la forma burocràtica de poder basada en la repressió física i ideològica.

Acabaria aquí el repàs d’aquest resum històric de la lluita i l’anticapitalisme a través dels seus teòrics i els seus llibres. Segons el que he escrit fins aquí, tot és molt bonic i romàntic. He viscut companyerisme, amor, lluita, entrega, vagues, acomiadaments, assemblees, reunions clandestines…

Per reflexionar sobre la situació actual des del món fins a Badalona aquest coneixements són útils i ho seran més si sóc capaç d’aprofundir-hi a nivell concret. A la pràctica del dia a dia. A mirar sota les catifes i remenar la merda dels abocadors. Entendre com pensen i raonen els actors de la nostra història d’avui.

Això no treu –ans al contrari− la validesa de les idees d’aquests autors citats des de l’Antic Testament fins avui en dia. Hauríem de ser capaços de desmitificar les ideologies i seguir lluitant per un món millor.

Hi haurà una “continuació” més concreta basada en la realitat concreta.

Fins aviat!

Sense comentaris

Deixa un comentari