“A ritme de tango, de Maria Rosa Sabater i Soliva”, per Emili Gil

0
866
Tango Dancers in La Boca

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

El poemari A ritme de tango (abril de 2016), de Maria Rosa Sabater i Soliva, bé que mereix aquest títol, atès que els versos que conté remouen consciències i mesclen passats amb presents, tot ben barrejat amb experiències viscudes, i d’altres encara no viscudes, però potser somniades, o bé íntimament relacionades amb l’atemporalitat i la geometria no euclidiana. Dit així sembla fort, però és que ho és. Com un tango, com le plus beu tango du monde que cantava Tino Rossi. Bell i esgarrifós al mateix temps. Dualitat esplendorosa, realitat terrible.

La impressió que vaig rebre de la primera lectura, feta sota els rajos criminals de Ra, en ple mes de juliol, és que el tango continua, més enllà de les pàgines. En el primer poema Maria Rosa Sabater ja adverteix, encertadament, que es tracta de «tota una vida de percussió». A mi em deixà el regust potent d’un raig de llimona amb all i un xarrupet d’anís. Deliciós, vitalitzador i, per tant, també aspre, sec, dur. Perquè tot allò important de la vida es forja, i l’acte de forjar implica dolor i travessar deserts sense cap gota d’aigua. Malauradament.

Malgrat tot, la flama de la Vida (en majúscula) roman encesa tothora i m’alegra veure que alguns versos del poemari m’evoquen la cèlebre frase de Lord Byron: «tan sols em penedeixo dels pecats que encara no he comès». La intenció, doncs, de continuar lluitant, de continuar somniant, és ben manifesta. Perquè somniar és viure, no ho oblidem. Al poema de la pàgina 28 la joia de viure esclata, enlluerna de puresa, i les lletres de la pàgina 46 concreten l’única veritat que existeix: l’ara.

Entre d’altres anècdotes humanes hi trobem, per exemple, l’espera de la persona estimada que pot correspondre, o no, a uns moments viscuts que no tornaran, recordats amb malenconia i amb joia alhora (pàgines 27 i 45).

Als versos «Si a la primera ferida / hagués posat la clau al cadenat…» (pàgina 29) hi detecto, potser erròniament, una mena de remordiment pel fet de no haver actuat com calia en el moment precís, una característica ben humana, per cert. Com humà és el sentiment d’amistat que exhala «Dies farcits de secrets / que ressonaven més enllà del sentit comú» (pàgina 30). El dubtes també són humans, i sovint van acompanyats d’un bagatge tèrbol: «I jo, em trencava / dins del bol de la memòria» (pàgina 56), així com una consciència intranquil·la o una son consentida: «Existeixes al magatzem / dels somnis / i em pertorbes / a l’hora solitària» (pàgina 60).

I un cop arribats ací em bec un got d’orxata, perquè fa una calor insuportable. Dubto si connectar el televisor; més val que no ho faci, perquè em trobaré amb les mentides quotidianes de sempre, amb la rutina que ens volen fer viure, que ens imposen des dels estaments més alts i invisibles. Sort en tinc que el poema de la pàgina 35 m’ho recorda! Sí, el tedi, la desídia, la indiferència sovint inoculades, no autèntiques, ens fan malbé, o així ho pretenen, allò que ens roman de debò.

M’encenc una cigarreta, oh quin horror!, i llegeixo «ara que tinc cinquanta anys / m’arriben papallones al ventre / que em fan pessigolles» (pàgina 39). Oh, quin horror! Continuo llegint les lletres de Maria Rosa Sabater i m’esplaio amb «un amor adolescent / que interromp l’ordre dels meus dies / amb les nits senceres». Oh, quin horror! Quin goig, punyetes! És l’encís, la constatació que la màgia existeix realment, molt més enllà de l’educació estúpida que hem rebut, fonamentada en regles cartesianes dogmàtiques. Recordo de nou Lord Byron, i també l’home-magdalena d’en Proust i la recherche du temps perdu. A manca de fartons sucaré la magdalena a l’orxata. A casa ho aprofitem tot.

Per cert, no parlis tant i actua (pàgina 40), deixa’t endur per la temptació, surt del ramat, desenvela’t i així perdràs, també, el bel de l’ovella (pàgina 41). Allibera’t de la culpa que l’església t’ha impregnat al cos i a l’ànima (pàgina 42), i gaudeix de la teva pròpia llibertat (pàgina 43).

De vegades cal prendre decisions «sense forçar cap decisió» perquè la decisió ja és presa: «Si he de viure / faré el camí / que em durà a tu» (pàgina 54).

He escurat l’orxata, busco una llauna de cervesa ben freda. De camí a la nevera ballaré amb tu, Maria Rosa Sabater, A ritme de tango.

Sense comentaris

Deixa un comentari