“Poe, Edgar Poe” (2), per Emili Gil

1
353

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

“Poe, Edgar Poe” (1)

Continua

3) La ruptura amb John Allan

Els biògrafs apunten que la desafecció entre John i Edgar s’aguditzà quan, a partir de 1826, el jove Poe contragué deutes de joc durant l’estada a la Universitat de Virgínia. Un fet que no va ser degut a cap vici o rauxa de joventut, sinó que més aviat sembla que es tractà d’un estratagema d’Allan. En una carta al pare adoptiu, datada el 1831, hi llegim: «Vostè dirà que si no he tornat a la Universitat ha estat per la meva pròpia culpa. Tanmateix, fou vostè qui no va deixar-m’hi tornar perquè li van lliurar factures de deutes que jo no havia pagat. (…) Vull expressar-ho lliurement: totes les meves dificultats a Charlottesville es deuen a la seva mesquinesa i gasiveria. El cost mínim dels estudis atenyia els tres-cents cinquanta dòlars per any. Vostè me n’envià cent deu, dels quals vaig pagar-ne immediatament cinquanta per la manutenció i seixanta per les classes de dos professors; així i tot, vostè no parà de retreure’m que no assistia a tres cursos. D’altra banda, havia de pagar quinze dòlars pel lloguer de l’habitació. I tot això ho havia de pagar per avançat, dels seus cent deu dòlars. Hi hauria d’afegir dotze dòlars més pel llit i uns altres dotze pel mobiliari. Naturalment que em vaig endeutar de seguida, en contra de les disposicions de la institució, per tant aviat se’m va considerar un pidolaire. Recordarà que una setmana després de la meva arribada li vaig demanar una mica de diners per enllestir-ho tot i poder comprar llibres. Em va respondre amb una agressivitat extraordinària, com si fóra el pitjor ésser del món perquè no havia aconseguit pagar cent cinquanta dòlars amb cent deu. A la meva carta li havia adjuntat una relació de les despeses (com vostè m’havia exigit imperiosament) que pujava a cent quaranta-nou dòlars. Mancaven trenta-nou dòlars. Me n’envià quaranta i em deixà tan sols un dòlar per a les meves despeses particulars. Per la qual cosa vaig haver de comprar llibres a crèdit, i així van anar creixent els deutes i, desesperat per la situació, vaig començar a jugar, fins que no hi va haver remei. Per jutjar bé si hauria de ser castigat per tot plegat, posi’s vostè en la meva situació i digui’m si hagués actuat, o no, de manera similar a la que jo ho vaig fer».

John Allan sabia molt bé que les famílies que portaven els seus fills a la Universitat de Virgínia eren famílies a qui no faltava de res, i enviaven als seus fills diners més que suficients per sobreviure a la vida d’estudiant.

El desembre de 1826, després de la festa de Nadal, John Allan qualificà Edgar de malgastador, de tenir forats als palmells de les mans, de dir mentides i ser responsable de fer circular calúmnies; Poe respongué impetuosament, emportat per la ràbia i la injustícia que li provocà l’acusació. Aquesta mena de confrontacions se succeïren durant el principi de l’any 1827. Ens conta Walter Lennig a la biografia Poe (Hamburg, 1984) que «finalment John Allan es negà categòricament a deixar-lo tornar a Charlottesville i el posà davant la disjuntiva de comportar-se com Déu mana en el futur, segons els desitjos del seu pare adoptiu, o bé d’abandonar la casa. Les condicions eren que Edgar es preparés per a un ofici pràctic, o bé que entrés com a empleat a l’empresa de John Allan. (…) Edgar només va tenir una nit per reflexionar, la del 18 de març de 1827». O caixa o faixa.

Hi ha una carta de Poe, del 19 de març, que ens en fa referència: «Vostè ha destruït deliberadament les meves esperances perquè no compartia la seva opinió i vaig ser forçat a expressar-me clarament. De seguida em vaig adonar que jo ja no significava  res per a vostè. M’exhortà a abandonar la casa i constantment em llançà retrets acusant-me d’ociós i gandul; malgrat que tenia la possibilitat de donar-me feina. Anteriorment així m’ho havia promès, i jo ho havia considerat com una trajectòria convenient per a la meva vida. M’aclaparà amb els seus retrets i ocurrències, ja no només davant de la família, sinó també davant dels negres; vaig considerar intolerable aquest greuge i per això me’n vaig anar».

Els negres al quals es refereix Poe eren els membres del servei de la casa i, per tant, anaven més ben vestits i eren tractats amb més respecte i decència que no pas els esclaus del camp; tot i això, cal tenir en compte que als estats del sud americà encara es comerciava amb esclaus, activitat que no es considerava gens immoral. El fet que John insultés Poe davant dels negres era una humiliació en grau extrem. Es conserven un parell de cartes més, on el jove demana una mica de roba, la maleta i diners per anar-se’n a Boston, ja que no té ni un cèntim per dur-se una engruna de pa a la boca. El padrastre va fer el sord, però Frances i la germana d’aquesta, Valentine, li feren arribar el que pogueren. Poe era perseguit pels creditors i pels representants de la justícia, per la qual cosa, per embarcar-se rumb a Boston, va haver de fer-ho sota el nom fals de Henri le Rênnet. Però aquesta és una altra història. El que queda clar és que el ric, ara sí, John Allan el va fer fora de casa, abandonant-lo al carrer sense cap mena d’escrúpols ni protecció. Edgar tenia 17 anys.

1 comentari

Deixa un comentari