“Poe, Edgar Poe (i 3)”, per Emili Gil

0
472

 

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

“Poe, Edgar Poe” (1)

“Poe, Edgar Poe” (2)

4) La maledicció de la «A.»

Molts dels defensors que l’Allan continuï figurant al nom de Poe esgrimeixen que ell sempre signà «Edgar A. Poe» els contes, poemes i articles que publicà. El fet és indiscutible, però no en sabem exactament els motius. Tot i que hi ha raons plausibles: l’una seria el reconeixement intrínsec que, gràcies als Allan, en Poe havia rebut una bona educació escolar i acadèmica, com ell mateix confessa en diversos escrits. En una carta del 29 de desembre de 1831 suplica ajut a John Allan, tot  evocant «l’amor que alguna vegada sentí per mi quan em gronxava entre els seus genolls i el record de l’època en la qual jo l’anomenava pare». Poe se’n recordava; Allan sembla que no, o que no volia recordar-ho.

L’altra raó a tenir en compte és que potser pensava que el cognom Allan li obriria certes portes que, si no fos el fill adoptiu de qui era, mai no se li haurien obert. És permissible creure que també ho fes per l’amor que la seva mare adoptiva, Frances, havia sentit per l’Allan en qüestió, malgrat que l’enganyés. Fins i tot és possible que la «A.» fos una manera de dir a tot el món qui havia estat el seu «pare adoptiu», i com l’havia tractat; talment com si fos una mena de venjança  recargolada.

Edward de Bittencourt, doctorat en Filosofia i Lletres, manifestà que «també a mi em repugna l’espuri Allan que li endossà el seu protector, fins i tot la “paràsita inicial” quan signava Edgar A. Poe; però americans i anglesos, caps de brot, com sempre, en colonialisme, han imposat la bastarda mistificació».

 

5) John Allan no menciona Edgar Poe al testament

En aquella època les lleis no ho permetien, ni tan sols en contemplaven la possibilitat, però és cert que el jove Edgar s’hagués desfet del cognom Allan. Poe era un ésser lliure, un «home-ocell» com ho defineixen alguns, i sempre trià la llibertat, fins i tot en moments ben difícils, quan sotmetre’s a les convencions socials li hauria ofert una vida més benestant. Respectem-li, doncs, la voluntat infinita de ser lliure, sense cadenes ni hipoteques. Per arrodonir-ho, podem llegir en qualsevol biografia que quan John Allan traspassà, el 27 de març de 1834, no deixà res, res de res, absolutament res, ni un llapis, ni una pell de taronja, en herència al seu presumpte fill adoptiu. De fet, al document ni tan sols se l’anomena, com si no existís, ni hagués existit mai.

 

6) Charles Baudelaire

El 27 de gener de 1847, mentre Poe patia per l’estat de salut de la seva esposa Virgínia, a París un poeta desconegut llegia El gat negre. Charles Baudelaire fou el millor intèrpret de la seva obra i vida. El francès mai no tingué cap dubte respecte al nom de Poe, potser perquè havia viscut i patit una situació similar amb el respectiu padrastre, Jacques Aupick (que aquest sí que l’acollí legalment, comme il faut). Baudelaire sempre, sempre, sempre l’anomenà Edgar Poe. Oi que no coneixem el poeta amb el nom de Charles Aupick Baudelaire? Doncs fem el mateix amb Poe: diguem-li pel seu nom i cognom autèntic, el que sentia, del qual mai no renegà: Edgar Poe.

 

7) Altres referències

Jules Verne, Stéphane Mallarmé, Hanns Heinz Ewers i Xavier Benguerel, entre molts altres escriptors i artistes, també l’anomenaren únicament Edgar Poe.

A la Biblioteca Pública Arús, a Barcelona, oberta al públic el 24 de març de 1895, als murs de la sala de lectura hi ha gravats els noms de diversos escriptors universals de totes les èpoques, entre ells, Edgar Poe, així, literalment. Sense cap enquistament de cap «A.», ni res de semblant.

Matthew Pearl a la novel·la A l’ombra de Poe (2006) escriu: «Com si Edgar Poe només fos un simple autor d’articles de diari! Fixeu-vos que no cometia l’error de dir, com s’havia acostumat a dir la premsa, Edgar Allan Poe. No. Aquell nom era una contradicció, una quimera, una mena de monstre profà. John Allan havia acollit el poeta el 1811, quan era petit, però més tard el va abandonar, sense pietat, a la seva sort».

Fins i tot a la sèrie de còmics Batman-Nevermore (DC, 2003), de Len Wein i Guy Davis, on es barregen algunes històries de Poe amb la mitologia de l’home ratpenat, els autors fan que el mateix escriptor renegui de l’Allan.

Calen més esclariments, o justificacions, per desfer-nos d’una vegada de l’inadequat i imposat Allan? Adéu, Allan, adéu. Bon vent.

Visca Edgar Poe lliure!

 

Sense comentaris

Deixa un comentari