“Matar el pare o perdonar-lo”, per Jordi Nadal

0
772

Jordi Nadal

Jordi Nadal Cantó @jnadalcanto Empresari i consultor informàtic

El juliol passat, Convergència va celebrar un congrés de refundació que, segons el guió previst, havia de ser un simple maquillatge del partit. Tots els mitjans, la vigília del congrés, ja tenien l’article escrit sota el títol de “Más de lo mismo”.

Aquell congrés, però, va ser de tot menys previsible. Va ser de tot menys plàcid. I es va decidir que calia matar el pare, i ja que s’hi posaven, matar tot allò que fes olor de convergència. Van matar el pujolisme, el postpujolisme i tota l’herència i el bagatge de 30 anys de bons governs municipals i autonòmics.

Allò, doncs, no va ser una catarsi. No es van tancar ferides. No es fa fer, per exemple, una cosa tan senzilla com demanar perdó. Perdó des del partit, pels delictes que va cometre qui n’ha estat el seu més rellevant líder. Perdó pels errors comesos. Perdó per la decepció i la tristesa que l’afer Pujol va causar en tanta gent que havia fet confiança a Convergència.

Hauria estat un molt bon punt de partida. Un cop demanades les corresponents disculpes, els convergents també haurien pogut “perdonar el pare”, i superar l’afer Pujol d’una vegada. Compte: perdonar el pare no eximeix del fet que la justícia treballi, eh? Qui l’ha fet, que la pagui. Cap dubte, aquí! Però un cop destriat el gra de la palla, s’haurien pogut recuperar tot aquells valors que significaven ser convergent: el patriotisme, la responsabilitat de governar, el valor de l’esforç i la feina ben feta, el treball i el teixit empresarial com a font de riquesa i creixement, la mirada europeista i europeïtzadora…

La transició convergent va consistir, però, a trufar de dinamita tots els pilars i prémer ben fort la palanca. QUE PETI TOT! Ara, l’antiga CDC té, bàsicament, un preciós solar i una pila de runa per treure. I ha posat de caps d’obra gent a qui se li ha prohibit que tingui cap mena d’experiència.

Veig la Marta Pascal i en David Bonvehí i us ben asseguro que no els canvio el lloc. Aquesta mudança titànica l’han de fer amb un veto total a tots els que fins ara lideraven Convergència (que els podrien ajudar o aconsellar). Aquest camí tan costerut l’hauran de fer amb l’esforç afegit d’haver d’esborrar tota traça de “convergència”, quan precisament la marca “convergent” era massivament reconeguda.

Els primers resultats d’aquesta estratègia s’han anat veient, amb la pèrdua de pes i de grup propi a Madrid. El debat d’investidura va ser la cirereta del pastís: mentre que Tardà i Rufián s’enduien totes les portades, CDC simplement no hi va ser. Fan mal a la vista, els 4.000 RT de la intervenció final d’en Rufián, posats en contrast amb els 30 RT de la intervenció d’en Quico Homs. L’abast mediàtic d’un i altre, separats en dos ordres de magnitud.

El bloc esquerre, doncs, ha guanyat força i, diguem-ho tot, ha guanyat centralitat. I ho ha fet pessigant electorat a Convergència.

Però resulta que aquí hi érem tots per fer una nova República i resulta també que les matemàtiques s’entesten a afirmar que, sense el món convergent, això no suma! Hi és a temps, l’equip de la Marta Pascal, a donar la volta a aquest moment de desconcert? Jo crec, clarament, que sí! Com?

Primer: Recuperant, amb valentia, la iniciativa. Quan un perd el relat, acostuma a acabar anant a la roda d’algú altre. El 9N, el pacte fiscal, l’Estatut… CDC feia passes endavant i transmetia esperit d’iniciativa. Liderar va d’això. A les darreres rodes de premsa, en canvi, els convergents són el barrufet rondinaire. No els agrada el que fan els altres, però no proposen res de nou.

Segon: Recuperant la seva gent. Fent una gran tasca al territori, que permeti, als municipis i a les comarcals, regenerar-se i posar-se al dia. Però recuperant també aquells líders i aquells personatges que els havien permès capitalitzar la centralitat. Ja entenc que cal humilitat per demanar ajuda, i cal generositat per donar-la quan tens la sensació d’haver estat apartat. Però, o es fa aquest cop de timó, i ràpid, o la gent no els esperarà. Els temps canvien a molta velocitat i la realitat els passarà per sobre.

I finalment, tercer: Recuperant la marca. Molta gent agrairia sentir la cúpula actual del partit dient “Som convergents”. Clar i diàfan. En lloc de queixar-nos pel veto, fem que jugui al nostre favor! És a dir: diguem ben alt que som aquells convergents que tant hem fet per aixecar aquesta nació. I aquest (sigui quin sigui el nom, perquè ja no serà tan rellevant) és el nou partit, la nova eina que farà possible la construcció d’aquesta nova República.

Sense comentaris

Deixa un comentari