“El mesmerisme en la literatura fantàstica”, per Emili Gil

0
457

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

Les experiències i investigacions que dugué a terme el doctor Franz Anton Mesmer (1734-1815) al voltant del magnetisme animal tingueren un ressò força notable en certs textos literaris de gènere fantàstic.

L’any 1776 Mesmer va publicar la seva tesi doctoral, De la influència dels planetes sobre el cos humà, en la qual exposava diferents teories i també treballs al voltant del tema que havien realitzat, entre d’altres, Paracels, Athanasius Kircher, Jan Baptiste van Helmont (Le traitement magnétique des plaies, 1621), William Maxwell (De Medicina Magnetica, 1679) i Ferdinand Santanelli (Geheime Philosophie oder magish-magnetische Heilkunde, 1723).

Els estudis sobre els estats hipnòtics, la histèria, el somnambulisme i la catalèpsia foren, durant el segle XIX, motiu d’interès general, i Gustave Flaubert, E.T.A. Hoffmann, Mark Twain, Wilkie Collins, Honoré de Balzac i Charles Dickens, entre d’altres, utilitzaren aquests elements per enriquir els seus relats. Així les coses, Guy de Maupassant mostrà la seva simpatia per Franz Mesmer i el doctor Jean-Martin Charcot (1825-1893) en diversos contes, com ara Magnetisme (1882), Un boig? (Un fou?, 1884), i L’Horlà (Le Horla, versions de 1886 i 1887). Un altre gran escriptor, sovint oblidat, Villiers de l’Isle-Adam, amb La sessió del doctor Muller (La Séance du docteur Muller, 1884) explorà les possibilitats que atorgaven les darreres investigacions i tesis hipnòtiques.

En arribar a París, l’any 1778, Mesmer, amb el recolzament i ajut de Charles Deslon, metge personal del comte d’Artois, publicà Memòria sobre la descoberta del magnetisme animal (1779), un text on defensava aferrissadament que entre els homes, la terra i els cossos celestes hi ha un fluid físic, però subtil, que els relaciona. A partir d’aquesta creença, interpretà que les malalties provenen d’un repartiment inadequat del fluid. Llavors, per guarir una persona «només» cal que una altra persona sàpiga distribuir encertadament el fluid en qüestió. D’aquí que el «magnetisme animal» es passà a denominar «mesmerisme» i que l’aplicació de les mans vora el cos, o directament sobre el cos, amb la intenció de sanar l’altre es denominés «passis, o frecs, mesmèrics».

L’escriptor Bram Stoker s’inspirà diverses vegades en els treballs de Mesmer, i incorporà les seves teories a la novel·la The Lair of the White Worm (El catau del cuc blanc, 1911), un capítol de la qual es titula, explícitament, «L’arca de Mesmer» («Mesmer’s Chest»). També a Dràcula (1897), el doctor Van Helsing, especialista en malalties mentals, fa referència als treballs sobre la hipnosi que el doctor Charcot feia a l’hospital de la Salpêtrière.

Franz Mesmer romangué a França fins a l’any 1785; comptà amb la simpatia de personatges poderosos, com ara Lluís XVI, el qual va designar dues comissions per investigar el magnetisme. L’una a l’Acadèmia de les Ciències i l’altra a la Societat Reial de Medicina. Malgrat que molts membres del cercle mèdic de l’època el desacreditaren, la fama de les seves hipòtesis traspassà fronteres. En anglès, el verb «hipnotitzar», «to hypnotize», és sinònim de «to mesmerize».

No oblidem, per descomptat, Edgar Poe, amb La revelació mesmèrica (Mesmeric Revelation, 1844) o el cèlebre conte La veritat sobre el cas del senyor Valdemar (The Facts in the Case of M. Valdemar, 1845).

Existeixen d’altres textos literaris interessants que tracten la hipnosi de forma prou encertada, com ara El professor Fargo (Professor Fargo, 1874), de Henry James; El gran experiment de Keinplatz (The Great Keinplatz Experiment, 1885) i El paràsit (The Parasite, 1894), d’Arthur Conan Doyle; Trilby (1894), de Georges du Maurier, o L’escarabat: un misteri (The beetle: A Mystery, 1897), de Richard Marsh.

 

Sense comentaris

Deixa un comentari