“Els ‘Contes cruels’ de Villiers de l’Isle-Adam”, per Emili Gil

0
396

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

Auguste Villiers de l’Isle-Adam (1838-1889) fou un escriptor que no va obtenir consideració fins que els poetes simbolistes el declararen el seu Mestre (amb una «M» majúscula). A més a més de contes, també va escriure algunes peces de teatre, com ara Axël (1885, publicada el 1890, de manera pòstuma), diversos poemes, Premières poésies (1859), la novel·la Isis (1862), les aventures de Tribulat Bonhommet (1887), i una de les denominades obres d’art de la literatura universal: L’Ève future (1886).

Els seus textos es caracteritzen per l’expressivitat vigorosa, emprant un estil de vegades torturat i violent però líric al mateix temps, cosa que ha fet que alguns crítics el comparessin a Edgar Poe, sobretot quan es refereixen al conte Véra (1874), una joia refulgent del gènere fantàstic, inclosa en pràcticament totes les antologies europees de contes de por, i publicada per primer cop dins del volum Contes cruels (1883). L’ambientació, el to i l’atmosfera de la narració oscil·len constantment entre un realisme acurat i una fantasia sobrenatural igualment aterridors.

Els contes de Villiers són, bàsicament, estudis humans. Això implica que surten a relluir virtuts i defectes que portem en potència tots i cadascun dels éssers humans. En determinats moments aquests aspectes «adormits» s’alliberen i s’expressen d’una manera brutal, i queden en evidència alguns dels instints que sovint ocultem. Es justifica així el nom de «persona» («màscara», en grec). Els humans, en les relacions socials, ens comportem seguint unes formalitats convingudes; no som, emperò, sinó éssers hipòcrites que, no obstant això, necessitem les mentides quotidianes per a sobreviure. Si no fos per la màscara, el costat salvatge faria enfrontar-nos a tothom i la convivència seria encara més complicada. Convivència amb els altres, però també amb nosaltres mateixos, atès que el nostre esperit i la nostra ment són farcits de paradoxes que defugen qualsevol lògica. És en aquest sentit que els contes de Villiers es manifesten més cruels, posant al davant dels nostres ulls la imatge patètica d’éssers imperfectes, sovint dèbils i covards.

D’altra banda, Villiers ens mostra també la part ingènua de l’ésser humà, la vessant que ens fa creure en les il·lusions, en el goig de viure i que és, en definitiva, gràcies a la qual la humanitat ha progressat en determinats aspectes i ha descobert utensilis i elements que ens alleugen la vida. Aquesta part, diguem-ne innocent o naïf, és, als contes de l’escriptor, colpejada i anorreada, i condueix els protagonistes a un aïllament gairebé absolut, només emmascarat amb amics que no ho són de debò i relacions supèrflues que els distreuen de l’estat de solitud. La crueltat hi és implícita.

De l’Isle-Adam coneixia molt bé les maneres i conveniències de l’alta burgesia i de les classes dominants, però alhora també coneixia a la perfecció el món humil de l’obrer, del treballador i, fins i tot, les misèries d’aquells qui es veuen obligats a delinquir per a sobreviure. Conscient de tot, sintetitza una munió enorme de dissidències, sentiments, valors, qualitats i nicieses de la seva època; però transcendeix el període en concret, atès que els aspectes que tracta són fonamentalment humans.

Els temes que treballa, ambientats al segle XIX, són esfereïdorament actuals ara, al segle XXI. Els valors prioritaris de les persones no han canviat gaire, gens. L’esperit humà continua tenint la mateixa proporció de virtuts i nicieses que aleshores. Les dones que dibuixa psicològicament no han fet sinó exagerar i engrandir les tendències que apunta intel·ligentment l’escriptor; els homes, també. En breu: la lectura dels Contes cruels (1883) resulta corprenedorament moderna i contemporània, com si l’autor els hagués escrit ahir mateix, just abans de desconnectar el mòbil i posar-se a xatejar per internet.

 

Sense comentaris

Deixa un comentari