“Jo en dic llom, però l’àvia en deia llomillo”, per Maria Cucurull

0
3242

Maria Cucurull

Maria Cucurull @mariacucurull Professora de català a Andorra

Sóc dels 80 i encara recordo quan l’àvia em venia a buscar als padres i em duia per sorpresa un xocobollo o coca amb sucre acompanyada d’una petita rajola de xocolata que es partia en quatre preses. A l’àvia li encantava diftongar i em preguntava com havia anat l’assaig de teiatro. També deia força barbarismes com ara busson i lejia, però, en canvi, eren poques les incorreccions gramaticals que feia, mai no s’ha oblidat ni un sol pronom feble! Un altre dels trets que més recordo era l’acabament de les paraules amb l’oclusiva dental sorda, saludava amb èmfasi la meva amiga Pilart a la sortida del col·legit. I deia quina traüt!, perquè l’aldarull dels nens i la saragata de cotxes l’eixordaven.

L’àvia cada setmana anava a la perruqueria, ens explicava que li posaven plis i una vegada al mes es feia la tintura. A nosaltres ens pentinava amb un recollit que ens tibava molt fort els cabells cap enrere. “Vine, que t’escarpiré”, ens deia. I si calia hi tirava un bon raig de colònia perquè encara fes més pressió; la intenció era que féssim patxoca. Per anar cap al col·legit ens tapava de manera exagerada, dúiem passamuntanyes i uns tabardus ben dobles. “Fa un aire que emmetzina!”, avisava l’àvia, i encara ens embolicava més, amb una bufanda d’aquelles fetes amb ganxet d’aquella llana que picava.

Arribàvem amb els genolls pelats i si calia ens hi posaven mercromina. Tornàvem suats i amerats de saltar a corda; però si pintàvem amb unes ceres que anomenàvem dacs, quedàvem ben envescats. Dels colors de fusta en dèiem pins i quan tocava recollir quedava tot ben desat en un plumiert (un altre cop pronunciat amb l’oclusiva dental sorda final, ben marcada, ben marcada) amb mots departaments.

Quan anàvem de colònies, a la llista d’indispensables mai no hi faltava el cangur, el que ara en diem impermeable, i també calia dur una lot, vambes, xiruques i unes càmping. De les llanternes en dèiem lot per la marca que havia registrat l’empresa barcelonina Ràdio-Lot. De fet, el fundador es va inspirar en el personatge bíblic Lot que segurament us sonarà perquè conta el Gènesi que la seva dona es va convertir en una estàtua de sal en veure la destrucció de Sodoma i Gomorra. El mateix passa amb les vambes i les xiruques, ja que també provenen d’una marca.

Les excursions es feien amb una carmanyola de ferro que pesava com un ase mort i a dins sempre hi havia el tall, solia ser llomillo arrebossat fred, perquè l’havien fet al dematí. Als més lents sempre ens tocaven el crostó: “No facis el ganso, no siguis cançonera, prou de fer el ronso, fes via!”.

Quan ens barallàvem entre germans sempre fèiem servir amb total normalitat els insults xup, ruc, i quan apujàvem una mica més el to… tros d’ase o somera! Era l’època de llegir tebeos i jugar a caniques. Els que estaven a la moda duien suèter, camises amb buates i anaven amb xupes de cuir. Eren els 80!

Avui moltes d’aquestes paraules ja no se senten, sigui perquè hi ha coses que han canviat, sigui perquè anem empobrint el nostre vocabulari. Però és una llàstima que anem perdent un llençol a cada bugada perquè darrere de cada paraula hi ha una història, la seva etimologia, com es va formar… i també hi ha la nostra història, el quan i el per què la vam utilitzar. És per això que, de vegades, les paraules ens evoquen records, ens transporten a temps passats. Les paraules ens permeten pensar, recordar, dissenyar, imaginar, somniar, viure i crear. Només podem ser el que som capaços d’expressar. Com va dir Joan Fuster “pensem i sentim en la mesura en què ens ho permet la nostra llengua”.

Potser només és una sensació, però crec que actualment hi ha cert rebuig a aprendre nous mots, sovint noto certa animadversió a omplir la llengua de sinònims, i és una llàstima que l’anem simplificant i l’anem empobrint. Recordo la nit que em vaig enamorar; tinc molt present el moment en què ell va dir-me allò de… “M’has deixat compungit, corsecat i esmaperdut”. Eren tres adjectius seguits, divertits i de manera espontània. Llavors me’n vaig adonar… Volia una vida plena de paraules amb significat, sinònims i adjectius valoratius. L’àvia en diria festejar, naltros en vam dir començar a sortir junts.

Sense comentaris

Deixa un comentari