“‘Atlàntic, de Francesc Mompó” per Emili Gil

0
624

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

Quan vaig enfonsar-me en la lectura del poemari Atlàntic (2015), de Francesc Mompó, ho vaig fer d’una manera gairebé onírica, ja que em va semblar penetrar en una dimensió que era farcida d’il·lustracions estranyes i quaderns d’espiral amb fulls quadriculats que suraven pel damunt de melodies impossibles i escultures asclades.

Em varen venir a la memòria unes frases que el bo d’Ambrose Bierce escrigué al conte La cosa maleïda (The Damned Thing, 1893): «Hi ha sons que no oïm. En ambdós extrems de l’escala hi ha notes que no fan vibrar cap corda de l’imperfecte instrument que és l’oïda humana». Una certesa a la qual dóna un pa de rosca més quan afirma que «de la mateixa manera que amb els sons, així passa amb els colors. El químic pot detectar en tots dos extrems de l’espectre solar la presència dels raigs anomenats actínics. Aquests representen colors… colors que formen part de l’estructura lluminosa… colors que nosaltres no podem percebre. L’ull de l’home és un instrument imperfecte; abasta només unes poques octaves de la veritable escala cromàtica».

Va ser en aquest estat d’ànim, doncs, que em vaig capbussar als abismes d’Atlàntic, de l’oceà líric i humà que inunda cadascuna de les pàgines. Francesc Mompó tria quatre autors vinculats culturalment a les dues ribes de la gran mar (Patti Smith i Jack Kerouac, per una banda; i Charles Baudelaire i Lautréamont, per l’altra) per a mostrar la força embravida de la creació, en el sentit més ampli i generós del terme. «Perquè banye aquells racons que només tu coneixes» (pàgina 20).

Els poemes no són només «exercicis d’estil» —també, si es vol, es poden considerar des d’aquesta perspectiva—, sinó que de bell antuvi són aproximacions encertades a la filosofia de vida dels respectius personatges tractats. Això implica, necessàriament, que la revolució ha començat i ha de continuar, atès que és l’única forma de vida autèntica en aquesta societat insulsa, bruta, mediocre, ignominiosa, injusta, cruel i un fum d’adjectius fastigosos més, que ens ha tocat de viure. «Un bell ram de claveguera» (pàgina 45).

Potser és per deformació professional, però la sensació que vaig tenir mentre el meu esguard naufragava irremeiablement, i a pleret, entre els versos eloqüents fou que en Francesc Mompó havia fet allò que haurien de fer els traductors abans de posar-se mans a l’obra, i que ben pocs fan (cosa comprensible, d’altra banda, ateses les condicions laborals). És a dir: enfonsar-se en la vida, misèries i miracles dels autors a traduir.

La simbiosi assolida en aquest cas posa de manifest que el poeta ha estat amic de Patti Smith, Jack Kerouac, Charles Baudelaire i Lautréamont: han enraonat «amb la boca plena de mots de belladona» (pàgina 71), han passejat «enllà dels fanals de la història» (pàgina 38), han conversat «entre claustres i biblioteques» (pàgina 69), s’han barallat, també («Baudelaire, cabró!», pàgina 55), i han anat a beure unes copes de gintònic «en un dringar anàrquic» (pàgina 40), gots de «vi fort» (pàgina 45), cassalla o absenta «que explotaven als pulmons de les hores mortes» (pàgina 28). La destil·lació ha pagat la pena. «Et puis, je fume», com canta Pink Martini.

Davallar als fons abissals de l’oceà permet capir millor la realitat que ens hi ha abocat, essent tothora conscient del sistema criminal que hem conformat els humans, paradoxalment, per a viure entre humans. I recordar, segons diuen alguns, que antigament, entre Europa i Amèrica hi havia un lloc anomenat Atlàntida. Un Paradís, un mite, una llegenda?, es «preguntava l’anciana que habita els cementeris» (pàgina 20).

Sense comentaris

Deixa un comentari