“13 d’octubre de 1307, el Divendres Negre”, per Emili Gil

0
466

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

El divendres 13 d’octubre de 1307 el rei Felip IV de França, de malnom «el Formós» o «el Bell», va fer detenir tots els cavallers templers dels seus territoris. Amb l’ajut, o excusa, papal (el 22 de novembre es publicà la butlla Pastoralis Praeeminentiae en la qual s’ordenava que els prínceps cristians d’arreu d’Europa arrestessin els templers i que els fossin presos tots els béns), l’ambició aristocràtica imperialista i els fanàtics dirigents catòlics en pocs anys van aconseguir els objectius del rei francès. Des de llavors, aquell fatídic dia, el 13 d’octubre de 1307, és conegut com el «divendres negre».

Un dia abans, el dijous 12 d’octubre, el gran mestre de l’orde, Jaume o Jacques de Molay, havia assistit amb tots els honors habituals a l’enterrament de Caterina de Courtenay, esposa de Carles de Valois, germà de Felip IV. Ens explica Marion Melville al llibre La vie des Templiers (Gallimard; París, 1973) que els oficials reials entraren a les cases, comandes i convents dels templers detenint els frares, sense que aquests oposessin cap resistència. Jaume de Molay va ser sorprès al llit per un escamot comandat per Guillem de Nogaret, responsable de la missió a la capital francesa. Segons diu l’historiador Josep Maria Sans i Travé al volum El procés dels templers catalans (Pagès editors; Lleida, 1990), «cinc eren els càrrecs que s’imputaven als frares: primer, els templers, que professaven ser veritables cristians, quan eren rebuts a l’orde renegaven tres vegades de Crist i escopien tres vegades sobre la seva imatge; segon, que en les seves professions, el responsable de la seva recepció, els besava al final de l’espina dorsal, al melic, i a la boca, d’acord amb el ritus profà de l’orde; tercer, que, a més, per un vot fet en la seva professió ells estaven obligats a acceptar les relacions carnals amb altres membres de l’orde quan se’ls requeria, sense possibilitat de refús; quart, que la cordeta que dia i nit cenyia la camisa dels templers, en senyal de castedat, havia estat consagrada al voltant d’un ídol en forma de cap humà, amb una gran barba, i que generalment era adorat en els capítols; i cinquè, que els preveres de l’orde ometien les paraules de la consagració en la missa».

Tota la trama havia estat muntada per tal d’arrabassar-los el poder econòmic; una conspiració, asseguren els entesos, sorgida de palau i dels interessos religiosos dels alts càrrecs del poder eclesiàstic. Es tractava, segons el parer de Sans i Travé «d’un pla perfectament traçat pels consellers de Felip IV, especialment Guillem de Nogaret, Guillem de Plaisians i Enguerrand de Marigny».

La repressió francesa va ser terrible, ja que els cavallers, sotmesos al jurament de no lluitar contra cap germà cristià, foren ràpidament empresonats (i també un bon grapat assassinats, assegura algun investigador, que fins i tot fa paral·lelismes amb la cèlebre «Nit dels ganivets, o coltells, llargs», del 30 de juny a l’1 de juliol de 1934), sense gairebé defensar-se.

El dominicà Guillem de París, inquisidor de França, inicià els interrogatoris el 19 d’octubre de 1307, utilitzant mètodes tan subtils, i típics de la Inquisició, com ara el «poltre» —una mena de cavallet de fusta en el qual se subjectava l’acusat amb cordes lligades a les extremitats, que es tensaven mitjançant un torn que, en girar, produïa dislocacions—, la «carrutxa» —un mètode que consistia a penjar el «pacient» d’una corda, alçar-lo i deixar-lo caure de cop, però sense que arribés a tocar terra—, foc als peus i turments vexatoris als testicles. Assegura Malcolm Barber a The Trial of the Templars (Cambridge, 1978) que d’aquesta manera els torturats confessaren tot allò que volien els torturadors. Certament, no cal ser catedràtic per arribar a aquesta conclusió. Guillem de París interrogà Jaume de Molay, un home que tenia una seixantena d’anys, el 24 d’octubre de 1307. Segons R. Oursel (Le procès des Templiers; París, 1955), el mestre templer declarà que, efectivament, en ingressar a l’orde, quaranta-dos anys abans, havia acceptat la negació de Crist, però que en lloc d’escopir damunt la creu havia escopit a terra, i negà rotundament haver mantingut cap relació homosexual.

Sense comentaris

Deixa un comentari