“Els misteris de la Ciutadella de Barcelona”, per Emili Gil

0
875

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

El bonic parc de la Ciutadella barcelonina, amb magnífics jardins i arbres esplèndids que contemplem, avui fou, en el seu origen, un castell espanyol que s’alçà enderrocant més de mig barri de la Ribera; els habitants que hi vivien van ser obligats, per Real Decreto, a destruir les pròpies cases (diuen que unes mil tres-centes) i construir la fortalesa militar amb eines, carros, cavalls, mules i materials propis, com una mostra més d’humiliació envers els catalans.

L’edificació estava inspirada, asseguren els historiadors, en la Bastilla de París, i l’artilleria no apuntava pas cap al mar —possible entrada d’algun enemic—, sinó cap al centre de la ciutat. Víctor Balaguer intentà reflectir el sentiment popular que provocava l’enorme baluard: «És un monument d’oprobi / que aixecaren els tirans / per exemple de victòria; / sos records no son de glòria, / sos records ne son de sang. / Avaix la Ciutadela! / Avaix! Avaix! Avaix!».

En algun indret del barri assolat, quan encara era dempeus, hi havia, segons una llegenda, un pou peculiar perquè les seves aigües eren molt clares i posseïen una lluminositat freda semblant a la dels fluorescents, cosa que espantava la gent i no solia beure’n. D’algun lloc va sorgir la idea que el pou, en realitat, travessava el planeta d’una punta a l’altra i que, si hom escoltava atentament i en silenci, es podien sentir les converses de les persones de l’altre costat de la Terra. Realment increïble.

Però encara fou més increïble l’aparició post mortem d’Antoni Palau i Térmens, bisbe de Barcelona, l’any 1862, en el transcurs d’una reunió d’espiritisme. Un any abans, el 9 d’octubre de 1861, el bisbe havia fet cremar una pila de llibres, al més pur estil Farenheit 451 de Ray Bradbury, al bell mig del pati d’armes de la Ciutadella —més o menys als jardinets on hi ha avui l’escultura El desconsol, de Josep Llimona, en homenatge a la seva esposa, al davant del Parlament de Catalunya—. Els assistents a la reunió espiritista diuen que l’espectre els impulsà a continuar amb el proselitisme dels llibres prohibits (Allan Kardec, Eliphas Levi, etc.) i profetitzà que el lloc on s’havia fet la crema aviat esdevindria un jardí. El 1869, set anys després de l’aparició, amb la Revolució de Setembre, el general Prim aconseguí la donació de la Ciutadella a l’Ajuntament de Barcelona. S’enderrocaren els edificis militars i, allà on s’havien cremat els volums, efectivament, es construí un jardí… Casualitat?

No abandonem la Ciutadella sense fer esment del monument erigit en honor a Bonaventura Carles Aribau, una obra dels Fontserè (Josep Fontserè i Domènech, i el seu fill, Josep Fontserè i Mestres), maçons, i sadollada d’elements hermètics, des de pedres cúbiques fins a estels de cinc puntes. La lectura simbòlica és diàfana. Per exemple, els números quatre i cinc es repeteixen constantment a la peanya: quatre estels de cinc puntes que representen el pentagrama, és a dir l’essència renovada de l’home; cinc pedres cúbiques, com a perfeccionament de les pedres bastes, a cadascun dels quatre costats de la base de la columna que sosté l’escultura del poeta; cinc rombes a cadascuna de les quatre cares; quatre barres amb l’estel de cinc puntes al capdamunt, que curiosament conformen la bandera estelada, la de la terra lliure, la de l’Estat Català (partit que fundà Macià).

Sembla talment una profecia feta en pedra, ja que la senyera estelada no hauria d’aparèixer fins molts anys després. Als escaires de les quatre façanes de la columna, un tall (que converteix, en cert sentit, el quadrat en hexàgon) amb una branca esculpida (que bé podria ser d’acàcia, detall que remet directament a la llegenda d’Hiram i els francmaçons). Al capdamunt de tot, l’estàtua de Bonaventura Carles Aribau, destacat impulsor de la Renaixença, i autor del poema La Pàtria, més conegut com a Oda a la Pàtria, publicat al diari El Vapor el 24 d’agost de l’any 1833. Un jove Antoni Gaudí treballà d’aprenent, amb els Fontserè, en aquesta obra.

 

Sense comentaris

Deixa un comentari