“Que arribi setembre!”, per Emili Muñoz

0
513

Emili Muñoz

Emili Muñoz @emilimuozmartin Professor i gestor de serveis educatius. Exalcalde de Tiana

Els Pets cantaven “que arribi l’agost feixuc i mandrós” amb el desig de recordar el temps que passa. A Catalunya des de fa set anys estem instal·lats en l’ànsia que arribin els setembres com a fita per fer-ne una altra de ben grossa i per avaluar com avancem cap a l’autodeterminació o la independència.  El proper serà el vuitè setembre que esperarem que passi alguna cosa més. En aquesta ocasió us confesso que desitjo ferventment que resolguem aquesta llarga i tensa etapa de lluita nacional. I que ho fem de la millor manera possible, o sigui, aconseguint avançar el màxim en construir un país més lliure, més just i més ric. Els meus càlculs no em porten a esperar èxits esclatants, però no és ara el moment de fer anàlisis crítiques del que podríem haver fet i no hem fet. Ara, com demanava fa uns mesos l’Enric Duran, només demano que els dirigents polítics i socials del moviment sobiranista em convoquin per anar tots a l’una i aconseguir avenços en l’etapa que es tancarà el setembre del 2017, com a molt tard.

Confesso que estic disposat, molt que em costa!, a deixar estar si va ser oportuna la nova convocatòria de les eleccions del 2015; si es van interpretar bé els resultats electorals a  l’hora de traçar el famós, o famosos, fulls de ruta; si el preu pagat per enviar el cap de Mas a la paperera de la història ha donat resultats positius; si haver abandonat el 2015 i recuperat a correcuita a finals del 2016 el Pacte pel Dret a Decidir no va ser una fugida endavant a peu coix; si autoimposar-se terminis curtíssims pel tempo històric per guanyar 300.000 indecisos per a la independència no va ser una temeritat; si s’ha ponderat bé el pes i el poder de l’Estat… Ho deixo tot aparcat en el disc dur del portàtil fins a l’octubre del 2017, si els esdeveniments no es precipiten.

Ara només vull que em diguin què haig de fer per concloure el setembre del 2017 aquesta etapa d’una cursa de 300 anys, però sota unes mínimes condicions de racionalitat política, mobilització social i sentit de la realitat.

Som a vuit mesos, vuit, perquè arribi setembre. L’estratègia de l’Estat està vista i sentenciada, no s’asseurà ni a parlar de la subvenció al MACBA mentre el Govern faci passos preparant el referèndum i els bloquejarà tots al preu que sigui: sí, al preu que sigui. L’Estat espanyol en temes de sobiranies no negocia, imposa, o si pot, destrueix l’adversari. L’estratègia catalana de la majoria del Parlament també està fixada, és irreversible i ara tampoc seria oportú canviar-la ni ningú dels compromesos en el Procés ho faria, ni partits ni moviments socials.

En els propers vuit mesos les picabaralles dins de Junts pel Sí i amb la CUP han de parar del tot si es vol  mantenir l’ànim dels ja convençuts. L’objectiu principal  d’aquest tram final:  aprovar pressupostos i acordar un pla d’acció unitari. Establir amb els moviments socials un pla de mobilització que se centri en les batalles principals contra les inhabilitacions de càrrecs i institucions de la Generalitat i en defensa del referèndum, evitant les batalletes  xirucaires de foc de camp que dispersen la lluita central i allunyen els sectors indecisos  (microdesobediències, crema de fotos, fanalets…).

La principal força política catalana és la unitat, l’aprovació de les lleis de desconnexió i els preparatius del referèndum, perquè obliga l’Estat a retratar-se internacionalment i a posicionar-se la resta de partits polítics. És una força relativa; no és decisiva, però és el que tenim. L’altra força és la pressió social. Caldrà concretar i organitzar molt bé allò de la “sortida permanent al carrer”. L’èxit per mobilitzar milers de ciutadans de cinc a sis de la tarda un cop l’any està garantit i contrastat; la mobilització permanent és una altra cosa. Jo estic disposat que se’m digui quin tram de la via catalana hauré d’ocupar pacíficament, de manera permanent o intermitent, però haurem der ser  milers  i milers arreu del país.

Un cop exhaurides les forces i l’impacte de la repercussió  internacional, hi haurà un dia després imprevisible. En aquests vuit mesos completem l’itinerari traçat perquè cap gir brusc no ens portaria més que a perdre bous i esquelles. I després vindrà un altre dia i una altra etapa que serà ben diferent de l’actual però estarà molt condicionada pels resultats finals de la prova de setembre. L’etapa actual no dona més de si. Que arribi setembre!

Sense comentaris

Deixa un comentari