«’El retorn de l’Hongarès’, d’Anna Moner», per Emili Gil

0
1043

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

Endinsar-me en les pàgines de la novel·la El retorn de l’Hongarès (2014), d’Anna Moner, em resultà un bany exquisit de mots punyents, una dutxa de plaer suprem que m’excità els sentits i m’atorgà la sensació sense parió de la llibertat infinita.

La primera lectura del llibre m’embriagà amb l’encís anisat que exhalen tots els textos de bona literatura, i especialment aquells que desprenen efluvis de gènere fantàstic i de terror. Confesso que hi tinc certa tendència, ja que sovint constitueixen una de les millors vies per davallar a les giragonses fosques del dèdal de l’essència humana.

De bell antuvi, doncs, vaig advertir-hi una prosa rica, curosament treballada, fins i tot un xic barroca, que m’evocà irremeiablement Joan Perucho i, en certs aspectes, Umberto Eco. També vaig veure-hi influències i homenatges ben clars a Edgar Poe i a les novel·les de raciocini, així com als contes, sovint menyspreats o oblidats per les patums oficials, de vampirs. Les presències de Théophile Gautier, Joseph Sheridan Le Fanu, Edward Frederick Benson, Paul Féval, Aleister Crowley, Villiers de l’Isle-Adam, Lord Byron, Paul Verlaine i Bram Stoker, entre d’altres, m’acompanyaren en el viatge cap als abismes parisencs de la Morgue de l’Archevêché.

Cal remarcar l’excel·lent feina de documentació històrica que Anna Moner ha inserit amb encert a la novel·la, per tal d’apropar-nos a l’atmosfera del París de finals de segle XIX, una època, com l’actual, en la qual tots els somnis i totes les corrupcions eren i són possibles.

Bressolats per la música de Camille Saint-Saëns ens introduïm en els viaranys tèrbols dels inicis de la medicina forense, en els carrerons inquietants de Montmartre, en les sales d’autòmats i espills deformants del Théâtre des Italiens, i en els «bordells immunds i les tavernes sutjoses de la Croix de Saint-André» (pàgina 136). Hi surt mencionada la Rue de la Charbonnière, un carrer on hi ha, actualment (maig de 2016), un establiment que llueix el nom de La porte des rêves (La porta dels somnis). Ves per on.

I parlant de somnis, celebro que Anna Moner hagi pensat també en un altre indret màgic de París, el Château des Brouillards (Castell de les boires), «un edifici obagós, inhòspit, llacós» (pàgina 211). Va ser habitat, diuen, per l’escriptor Gérard de Nerval, el pintor Auguste Renoir i el cineasta Jean Renoir. L’immoble serví d’espai per a una sala de ball, una lleteria i un habitatge burgés. La seva llegenda és deguda, sobretot, als escrits de Gérard de Nerval a L’Illustration (1854), on el descriu com un oasi de silenci, pau i benestar. Sembla que el seu nom és degut als vapors que brollen de les fonts i tolls d’aigua propers, en contactar amb l’aire fred.

El retorn de l’Hongarès és un d’aquells volums singulars que requereix diverses lectures si volem assaborir-lo de debò, amb tots i cadascun dels matisos, detalls i perfums amb els quals és impregnat. Una digestió pausada és inexcusable. Es tracta d’una joia rara, preciosa, que resplendeix com la llum d’un far en l’oceà mediocre i accelerat de les lletres contemporànies.

Sense comentaris

Deixa un comentari