“Renda bàsica universal; renda mínima; subsidis”, per Sebastià Sardiné

0
688

Sebastià Sardiné, lliureimillor.cat

Sebastià Sardiné i Torrentallé @torSebastia Advocat. Escriptor i articulista. Investigador històric. Coautor del text de Constituïm

Ha quedat palès en articles anteriors que amb l’actual sistema no hi haurà feina per a tothom. És molt il·lustratiu el treball de Gregorio Martín on es constata aquesta realitat. La digitalització i totes les noves tecnologies fan perdre llocs de treball no recuperables per moltes app i negocis virtuals que es creïn, on les big data son un bé preuat amb què especular. Vegeu les esgarrifoses declaracions de Niño Becerra a L’econòmic 15.01.2017, entre altres: “El 2030 més del 50% dels llocs de treball actuals estaran automatitzats o hauran quedat obsolets”. “El 2008 es van recaptar 108.863 milions, i el 2015, 99.315”. Per sort, a Catalunya, les recaptacions socials i el pagaments de pensions estan més equilibrats.

Recordant la revolució industrial en temps de les selfactines, a mitjan segle XIX, la mecanització de llavors es va adaptar especialitzant treballadors i creant nous llocs de treball. Ara tenim un atur estructural endèmic, fruit de la disfunció entre antics treballs manuals i mecanitzats amb obrers actuals no reciclats i nous llocs de treball postdigitalització que aporten poc a la caixa social. Alguns Estats ja parlen de la distribució del treball: menys hores uns, unes poques hores uns altres… Treballadors 4.0, en diuen. Al Japó aposten per treballadors 5.0, que consisteix a repartir la feina entre tots. Algun autor com Joaquim Coello Brufau, prediu el possible final del capitalisme al constatar que hi ha un baix creixement, un augment de la desigualtat i un important increment del deute, familiar i estatal.

En el meu primer article d’aquesta sèrie (25.01.2017), dubtava que a Davos 2016 es parlés d’alternatives, però n’han parlat. Han parlat de crisis de feina i de la incongruència entre ocupació i treball, i que es fa necessària ─ho proposen amb no sé quina intenció─ una renda bàsica universal (RBU) o, subsidiàriament, un salari mínim garantit, que són coses diferents. El “sistema” insinuat a Davos és fruit d’una altra enginyeria especulativa que s’està embastant? Que ho proposin ens ha de fer sospitar. Plantejar una RBU o RMI anys enrere hauria semblat un disbarat. Molta gent està ocupada, cercant feina remunerada o en negre, que prou que se’n troba, dissortadament, però no té feina. L’Estat, per avançar en aquest nou paradigma, ha d’estar sanejat i ser fort econòmicament. Espanya ho té molt difícil. La UE se’n fa ressò, d’aquesta realitat, i la treballa.

Catalunya ho té molt més a l’abast. Som relativament poca població, l’economia està molt més diversificada, amb potents centres de R+D+I i actitud emprenedora, creativa i esforçada si el subvencionalisme, parasitisme i el diner fàcil no ens col·lapsen Si la Proposta de Constitució per a la República catalana de Constituïm prosperés, com desitjaria, ja està previst: article 41.4: “Les persones o les famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d’una vida digna”, a desenvolupar per llei específica. És un dret fonamental exigible, segons estableix l’article 56.2. A Catalunya s’està avançant molt, amb passos previs com són la reforma horària i l’Escola Nacional de Govern i Administració Públics per preparar els treballadors del nou Estat per als nous reptes i exigències socials, administratives i fiscals. L’Administració local hi tindrà molt de protagonisme i responsabilitats. Una altra cosa serà com es regula fiscalment aquesta renda i d’on sortiran els recursos per finançar-ho tot plegat. Intentaré explicar-ho en el darrer article d’aquesta sèrie de quatre.

Què és una Renda Bàsica Universal (RBU)? Té l’origen en el dividend de ciutadania (Tomàs Peine, obra: Agrian Justice). A Alaska, per l’extracció del petroli, els paguen més de 2.000€/any per habitant). La Terra, tota ella, i els seus recursos al subsòl, sol i aire, electromagnetisme inclòs, és propietat de la ciutadania que l’habita. Tot el que produeix la Terra és comunal i tots tenim dret a una part alíquota o dividend ciutadà que ens ha de ser ofert per l’Estat. El gran objectiu de tot Estat com a tal ─una utopia?─ és aconseguir que els seus ciutadans siguin feliços. La Renda bàsica Universal igual per a tothom és un dels objectius econòmics per aconseguir-ho.

Aquesta renda bàsica pren altres noms com: Renda Universal: RBU, o Incondicional: RBI. Però, què inclou la renda bàsica? Un import econòmic fix al mes, i a més l’educació i la sanitat de franc. Quins en seran els beneficiaris? Tothom que estigui empadronat? Nomes els nacionals? I els turistes? És evident que s’ha de prestar atenció social a tothom, sense distinció, però estant els temps com estan, ¿no seria raonable que els serveis prestats a no-nacionals, el seu cost, fos facturat no a ells, sinó al seu país d’origen, i que els Estats es compensessin entre ells? Principi de reciprocitat. Recordem que de treball n’hi ha de remunerat, de domèstic i de voluntari. La RBU, per definició, s’atorga a tots els ciutadans igual, siguin rics o pobres, a l’atur o amb un alt sou, sense demanar l’Estat res a canvi. És fruit d’haver socialitzat tot el coneixement acumulat i del fet que l’explotació dels recursos naturals es fa sobre béns comunals.

La RBU, des d’aquest punt de vista, és un dret fonamental exigible a l’Estat. Tothom tindrà un diner bàsic que cobrirà justament les seves necessitats vitals. Els professionals de la macroeconomia hauran d’estudiar la repercussió de l’establiment universal d’aquesta renda en el PIB, en la inflació, en la creació o no de feina, en els greuges comparatius i en l’efecte crida. Tanmateix, hem d’escoltar els actuals responsables i treballadors de les oficines de col·locació, serveis socials, i els síndics de greuges locals, que són els que viuen dia a dia la picaresca del diner fàcil, i que ens expliquin exemples de veritables professionals en l’obtenció, sense cap contraprestació, de prestacions econòmiques i socials a cost zero, aprofitant fuites burocràtiques del sistema.

La RBU ha estat emparada per dos grans corrents, el que la justifica sobre la base de la llibertat (Philippe Van Parijs) i la justificació republicana de Daniel Raventós. Altres corrents la justifiquen per la pròpia economia, no hi ha feina per a tothom i cal donar diners per subsistir i consumir; o bé la justifiquen com a capitalització i socialització de tot el coneixement acumulat; i una darrera, aquella que es basa en el dret a la propietat privada originària.

Actualment, hi ha països que ja apliquen la RBU en forma experimental. Finlàndia ofereix pels anys 2017-2018 uns 560€ al mes amb condicionants. Suïssa ha refusat aprovar una RBU de 2.500€. La UE va regular una ILP sobre l’establiment d’aquesta RBU que requeria recollir un milió de signatures. A Espanya, el 2014, una altra ILP demanava una Renda Bàsica, però no va prosperar al no poder recollir 500.000 signatures. A Catalunya, actualment, recollint també una ILP dins la conselleria de Treball i Afers Socials i Família, s’està avançant en l’atorgament d’aquesta prestació social que no és una RBU. El Brasil, el 1991, va aprovar un Programa de Garantía de Renda Mínima, condicionada a determinats requisits d’edat, de pobresa, nombre de fills etc. El 2009, l’Argentina va establir “la asignación universal por hijo”. El Canadà, el 1951, pagava una pensió a tots els que complien 65 anys, però ja estudia pagar una RBU a tothom, en base a augmentar els impostos directes. Als EUA, el 2010, varen determinar que qui guanyava llavors menys de 20-30$/hora, perdrien la feina irremissiblement al ser substituïts per màquines. Aquí, ni de llarg es guanya aquest preu hora. La RBU eliminarà tots els actuals subsidis? Produirà la RBU un increment de llocs de treball? Recuperarà la societat els apartaments expropiats en mans de fons voltors per atendre habitatge social? Seguiran existint els ocupes?

Renda mínima d’inserció: RMI. És una prestació a escara que l’Estat pot oferir condicionada a determinades situacions personals, familiars, de capacitats, de pobresa o altres. No és, per tant, una RBU. Ens hem de preparar per a un món on tenir feina remunerada serà molt difícil. Estarem ocupats a fer tasques no competitives ni remunerades. Cal estudiar el trànsit de la jornada laboral actual a la jornada intensiva reduïda, i fins i tot a la jornada per resultats que aviat es consolidarà, en què les empreses afavoriran els més efectius encara que treballin menys hores. El conflicte entre societat, govern, patronals i sindicats està servit. Un conflicte en el món ric i gras, però, i en el Tercer Mon? La fita dels ciutadans del Tercer Món és, per desgràcia, el menjar d’avui i sobreviure. Només això?

Subsidis, prestacions contributives o no. Són aportacions econòmiques que l’Estat atorga a determinades persones en determinades situacions. Subsidis d’atur si estàs inscrit en el cens d’aturats, si tens càrregues familiars, persones dependents etc. Prestacions no contributives si reuneixes determinades condicions de pobresa o de necessitats, com pobresa energètica, de mancança de llar, per invalidesa, per fill a càrrec i altres. L’obtenció dependrà dels teus ingressos i patrimoni. Són prestacions condicionades. Seran compatibles amb la percepció d’una RBU o RMI? En aquest tipus de prestacions és on actualment es donen molts de supòsits d’“engany a mitges” o picaresca, al simular residències, casaments, fills, no ingressos quan es treballa en economia submergida i altres supòsits. Tothom en edat de treballar, invalideses a part, té capacitats a oferir, amb drets i obligacions. És lògic reclamar al beneficiari que, a tot subsidi o prestació no contributiva, hagi de correspondre (com indicava en el meu anterior article) amb una contraprestació social a la comunitat per part del beneficiari, fiscalitzada i gestionada pels municipis. Si no es fa així, caurem en el parany de la cultura del subsidi i del no-esforç, amb efecte crida, contra qui realment s’esforça i fa avançar el país.

No m’atreveixo a fer cap recomanació, només a constatar realitats. Us ofereixo, emperò, una intuïció. Sortir-nos-en depèn només de nosaltres, de les nostres habilitats i esforç dins d’un nou Estat, la República catalana, si aquesta la construïm nosaltres, de baix a dalt, superant els reptes del nou paradigma socioeconòmic i polític en què estem immersos. Ens en sortirem. Estem alineats amb el futur.

El finançament de Pensions, RBU i/o RMI l’intentaré explicar en el proper i darrer article de la sèrie, que es publicarà el diumenge 12.02.2017.

Sense comentaris

Deixa un comentari