“El Cavall Bernat de Montserrat”, per Emili Gil

0
490

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

 El Cavall Bernat és un monòlit natural fotografiat milions de vegades; hi apareix en tots els llibres que il·lustren paratges de la muntanya de Montserrat. El seu nom és un dels exemples més clars de la cristianització toponímica i etimològica: en primer lloc es canvià el mot original de Carall (que fa referència explícita al penis masculí), per «Cavall».

I per què Bernat? És que en Bernat tenia una cigala molt grossa i formosa? Doncs no se sap amb certesa, atès que el cristianisme va canviar «Bornat», que significa «aïllat» (altres diuen que«trempat»), per Bernat.

O sigui, que el procés de suplantació va afectar els dos mots que definien la formació rocallosa. De Carall Bornat (penis isolat, o trempat) passà a Cavall Bernat. Era inconcebible que a la muntanya serrada pels àngels, al cor de Catalunya, hi hagués un monument natural amb una denominació tan obscena! Així que se li modificà el nom  —que manté una sonoritat similar a l’original— i, apa, aquí no passa res, «tot és normal i maco, i el poble resta en pau», com cantava Ovidi Montllor.

Tanmateix ningú no sabia on carall era el cavall, ni qui carall era en Bernat. Les autoritats eclesiàstiques s’apressaren a fer i divulgar una llegenda per explicar-ho tot.

La contalla, doncs, degudament cristianitzada, ens diu que, temps era temps, un llenyataire que baixava feixos de llenya a la vall del riu Llobregat va pactar amb el Diable. El tracte consistia que el Maligne li deixaria un cavall anomenat Bernat, que era ràpid com un llampec, durant deu anys perquè transportés la llenya. Al cap d’aquest període, l’home es comprometia a tornar al Diable un cavall de característiques semblants, o bé hauria de lliurar l’ànima. La dona del llenyataire no veia l’afer gens clar, i resava i plorava d’amagat. El seu marit no se’n preocupà gens i al cap de deu anys ja s’havia fet ben ric. Però no tenia cap altre cavall amb tanta força, ni tremp, ni rapidesa com en Bernat. Arribà el dia del termini; les pregàries dirigides a la mare de déu per part de l’esposa havien estat tan devotes, pregones i sinceres que, al lloc on s’havien de fer els tractes, aparegué de sobte una gran lluminària i, acte seguit, el Diable i el cavall Bernat es disolgueren en l’aire, com si mai no haguéssin existit. A l’indret hi aparegué l’actual pedra que, com un dit diví,  assenyala el cel.

En fi: sense comentaris.

Potser aquestes mesures colossals del Carall Bornat (anomenem-lo pel seu nom de debò; després de tants segles d’oblit bé que s’ho mereix) es corresponguin més aviat amb les llegendes que fan referències a gegants que habitaven la contrada, com ara el Pare Su, de qui es conta, que quan volia beure, s’abocava al riu Llobregat i l’assecava completament.

El Pare Su tenia altres gegants amics, com per exemple el Nen de Vacarisses, en Peret de les Matinades, en Pere Gegant del Puig de l’Ossà, en Joanet dels Ventalls, el Pare Esmé del Montseny o en Farrell de Carders, que el venien a visitar de tant en tant.

És, si més no, més versemblant pensar que aquestes criatures mitològiques, que utilitzaven els cims de les muntanyes com a tamborets per seure-hi, sí que tenien els caralls amb mesures similars a l’actualment anomenat Cavall Bernat.

I ja posats en matèria, es pot esmentar que a poca distància del Carall Bornat, al penya-segat conegut amb el nom de la paret dels Diables, gairebé sota l’ermita de Sant Antoni, hi ha l’escletxa dels Teixos, una singular escletxa d’una vuitantena de metres d’alçada i cinc d’amplada que, a nivell simbòlic, representa la part femenina.

Ben breu: és un bon indret perquè les persones místiques hi copsin el yin i el yang, la dualitat intrínseca de l’existència.

 

Sense comentaris

Deixa un comentari