“Les mosques de sant Narcís”, per Emili Gil

0
495

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

L’any 1285 el rei francès Felip l’Ardit comandava un exèrcit que pretenia envair Catalunya. Els esforços dels catalans, amb Pere II el Gran al capdavant, per defensar les nostres terres potser no haurien estat suficients si no arriba a intercedir-hi Sant Narcís. Les restes incorruptes d’aquest màrtir reposaven ja aleshores a l’església de la col·legiata de Sant Feliu (o Sant Fèlix), a Girona. La tradició oral assegura que del seu sepulcre (i hi ha qui precisa, com l’historiador Pere Tomich, que dels forats del nas del sant) sortiren uns estols de mosques grosses que van atacar directament l’enemic, que estava profanant el temple (s’assegura que van exhumar la tomba del sant i li van trencar un braç). Es diu que l’exèrcit invasor va haver de fugir cames ajudeu-me, ja que les mosques picaven constantment els soldats i els cavalls. Segons un text de Bernat Desclot, historiador i cronista local: «Eren mosques tan grosses i tan grans com una gla, i entraven pels narius i pels ses dels cavalls, que no hi valien mantes ni proteccions de cuir ni cap altra cobertura que els ho pogués impedir; i un cop havien entrat per un dels dits llocs, no hi havia cavall tan fort ni tan poderós que no caigués immediatament mort a terra; així que en aquella host moriren ben bé quatre mil cavalls de preu i vint mil dels altres». O sigui, que al parer de Desclot, la mortaldat va ser molt alta. Entre els cadàvers, es va localitzar el del rei francès, cosa que facilità la retirada enemiga i la finalització de l’operació de conquesta.

L’any 1653 Girona tornà a ser assetjada pels francesos. En aquesta ocasió els ciutadans van treure el taüt del sant i el portaren en processó damunt de la muralla de defensa. Segons afirmen uns documents escrits per oficials francesos i jurats davant del notari reial de Sant Feliu de Guíxols, de la caixa de Sant Narcís va sorgir un enorme eixam de mosques molt grosses, blaves i verdes, que van espantar els cavalls i que, de nou, en van matar un bon grapat. Bernat Boades, en el Llibre dels feyts d’armes de Catalunya (1672 i 1675) detalla que: «Del nas del sant surten mosques blaves, blanques, verdes, vermelles i negres. Són més grosses que una gla i són verinoses». A Historia militar de Gerona (Girona, 1840), Guillelmo Minali, «brigadier de los reales ejércitos», ens conta que «los franceses hicieron un fuego muy vivo contra toda la comitiva de la procesión, cuando poco despues se manifestó en el campo enemigo una escesiva cantidad de moscones, cuyos insectos picaban á los caballos de los sitiadores, que no pudiendo resistir al dolor de sus picaduras arrancaban los piquetes ó estacas , y corrian sueltos á arrojarse al rio Ter. El Mariscal Hoquincourt viendo su caballeria considerablemente disminuida, se vió precisado á levantar el sitio, despues de sesenta y dos dias de ataque». El francès va retirar-se, la cua entre les cames. O sigui que els catalans en general i els gironins en particular podem estar ben agraïts a aquestes mosques multicolors. També, per descomptat, a Sant Narcís, l’intermediari del prodigi.

De tot plegat n’ha quedat alguna dita:«Les mosques de Sant Narcís, cadascuna en val per sis», i cançonetes populars, com ara la que demana: «Digues, gavatx traïdor: / què és el que pretenies / quan amb tan gran rigor / a Girona abaties? / Jo crec que pretenies / traslladar-la a París. / Fuig, que et pica la mosca / del gloriós Sant Narcís!». A més a més, també tenim els Goigs de Sant Narcís: «Quan vingueren los francesos / los deixàreu a les fosques / i los castigàreu amb les mosques. / Miracle tan senyalat / sia de tanta excel·lència / que deslliura est Principat / de fam, guerra i pestilència». I és que Girona, com a ciutat vital, patrimoni històric i també màgic, és un tresor cobejat que cal conservar zelosament.

Sense comentaris

Deixa un comentari