«’Emergència sobtada’, de Joan Josep Barceló», per Emili Gil

0
196

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

Heu sentit mai el clam de les pedres, o els udols del lignit? Tot això i molt més ho sentireu en llegir el poemari Emergència sobtada (2016), de Joan Josep Barceló i Bauçà. El gust de l’autor per la geologia es copsa des de la primera ullada al llibre. Terra, aigua, foc i aire, els quatre elements naturals, són condensats en versos i convenientment destil·lats, a la manera dels vells alquimistes, per tal que esdevinguin matèria viva i orgànica. «Després / et llepo, / i em torno l’home / que es menja la sal / de la pell» (pàgina 22).

Disseccionat curosament en quatre parts vitals («Desídia», «La pell», «Mossegades» i «Clandestinitat»), els seus respectius colors (groc, verd, blau i roig), i cites de quatre poetes (Walt Whitman, Carles Hac Mor, Alda Merini i Jaume C. Pons Alorda) els mots lírics d’Emergència sobtada esgarrapen com urpes esmolades la consciència dels humans i recorden que la vida prové de matèria morta, «de les entranyes de la terra, com les pedres / escridassant als estels» (pàgina 39).

Coneixia quelcom de la profunditat obagosa de l’obra de Joan Josep Barceló gràcies a l’anterior treball publicat, Il Desiderio è la stincilla del fuoco / El Desideri l’è la falliva del foeg (2016), en italià i llengua llombarda (traducció de Michael Dallera), on és palesa la fondària que ateny el poeta mitjançant les paraules i, també, els símbols. «Si l’escenari es tanca, / extrema llavors / la recerca simbòlica, / atura les ones del mar» (pàgina 35).

La dualitat, els jocs d’espills es multipliquen, conformant un escaquer infinit, un yin i yang que esgarrifa. El somni i la bogeria, la resignació i la revolta, el seny i la rauxa, la son consentida i la raó més lúcida, el Cel, l’Infern i el Purgatori (oh, santíssima Trinitat!), tot es barreja amb el gust amarg d’una bona cervesa, potser, o amb l’essència de la rutina i esclavatge quotidians.

El color blanc no presagia res de bo, atès que, entre les persones, «tot són mentides, / falses paraules» (pàgina 38).

És en la solitud, la penombra i «les glopades de sang» (pàgina 57) on hi ha «l’extensa matèria» (pàgina 57) que sosté «l’eterna esperança» (pagina 56) «que agita les cendres / de l’impossible» (pàgina 57). Perquè es tracta d’això, de la recerca de l’impossible, i en aquest camí ens topem amb algunes excentricitats que són, si més no, i en aparent paradoxa, necessàries, com ara «col·lecciono rellotges antics / que no tenen agulles / que marquin les hores» (pàgina 23), talment l’enigmàtic rellotge en forma de taüt, guarnit amb jeroglífics misteriosos, d’Étienne-Laurent de Marigny. Amb una fórmula ancestral del misticisme, «sense dir res, / m’escapo del temps, / viatjo a l’absurd, / als abismes del fred» (pàgina 33). Agafeu-vos ben fort, «perquè l’aire / deixarà d’existir» (pàgina 35) i «la llum / és absent» (pàgina 58).

La lluita pren aires èpics, o bíblics entre Caín i Abel, «i el dragó escup / el foc de la seva ràbia» (pàgina 54), quan uns versos exclamen «No et puc perdonar, / malgrat ho desitgi» (pàgina 32). Però al capdavall cal plantar cara: «Si és a mi qui vols, / doncs, / vine, / no ho pensis més» (pàgina 41).

Aleshores «la vida s’atura, / lentament» (pàgina 73), «com les llàgrimes / vessades del gel», i arriba «el punt crític, / la mutació dels ideals» (pàgina 67). A un pas de l’abisme apareix «la demència, / l’emergència sobtada» (pàgina 76). I és llavors, «d’un esclafit erèctil» (pàgina 77), que s’assoleix la «Victòria» (pàgina 77).

Maria Rosa Llabrés Ripoll, a l’epíleg del llibre, parla de «pedres, lluna, sal de mar» (pàgina 79). De mercuri, sofre i sal viu l’Alquimista.

Sense comentaris

Deixa un comentari