“La llegenda blanca del comte Arnau”, per Emili Gil

0
443

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor

Es dona per cert que el comte Arnau era un baró de la nissaga dels Mataplana; alguns folkloristes contemplen la possibilitat que fos comte de Pallars i baró de Mataplana. Les seves terres s’estenien bàsicament pel que avui són les comarques del Ripollès, el Solsonès i el Berguedà. Malgrat que la seva residència habitual era el castell de Mataplana, també posseïa els castells de Blancafort, o de les Dames, el de Castellar de n’Hug i el monestir de Sant Amanç (o Sant Amand). Es pot afirmar que era el senyor de totes les contrades de la muntanya del Montgrony.

Temps era temps, arribaren els sarraïns i, en no aconseguir conquerir la serra del Montgrony, obligaren els cristians a pagar un tribut que consistia en cent donzelles, cent vaques, cent ovelles i cent cavalls. Aquest xantatge provocà que el comte Arnau aplegués els seus vassalls en algun indret imprecís del territori, bé a la Coma Armada (o Ermada), o a Puigllançada, per organitzar-se i fer front als moros. Però la tàctica de lluitar cos a cos no donà bon resultat: els cristians hagueren de refugiar-se al monestir de Monegals (documentat l’any 804). El comte Arnau, diuen, es va amagar a la cova del Montó, o Moltó, probablement a la cinglera de Sant Pere d’Aüira, on hi ha les balmes del Voltor (avui anomenades del comte Arnau), entre els termes de Campdevànol i Ribes de Freser. Com que l’avenc on s’aixoplugà és a la paret natural d’un penya-segat, els sarraïns construïren una escala per arribar-hi. El comte Arnau, brandant l’espasa, anava lliurant-se amb relativa senzillesa de totes les escomeses, ja que els enemics pujaven d’un en un. Es conta que fins fa poc encara es trobaven a l’indret restes humanes, de tants enemics com havia occit.

Mentrestant, els pagesos de la població de Gombreny, o Gombrèn, i voltants, s’havien organitzat i atacaren els sarraïns a la zona dels Closos, o els Enclosos —també Fossa dels Moros i Coma dels Moros—, tot matant el cabdill islàmic. Als entorns, diuen alguns historiadors, s’hi han trobat mitges llunes de ferro que certificarien una batalla antiga. Josep Maria Armengou i Marsans, al llibre El mite sexual del comte Arnau (1988), explica que «de seguida va córrer, pertot arreu, la notícia de la gran victòria que els pagesos havien aconseguit contra els àrabs i n’hi va haver molts que s’hi van afegir per anar contra els moros i així els van fer fugir fins a Alpens».

És en aquest punt on la llegenda del comte Arnau permet iniciar un lligam amb la llegenda dels Nou Barons de la Fama. Hipotèticament seria llavors, precisament quan havien foragitat els sarraïns dels entorns més propers al Montgrony, quan aparegué per la serra Otger Cataló, lloctinent de Carlemany, el qual, mitjançant Quintillà, conegué el baró de Mataplana (es digués Arnau o Huc) i, entre tots plegats, aconseguiren reunir al Pla de Sant Pere els nobles de les cases de Montcada, Cervera, Pinós, Alemany, Cervelló, Ribelles, Erill i Anglesola, per tal de fer un front comú contra l’invasor.

Els sarraïns s’havien fet forts a la Pobla de Lillet; cap dels escamots cristians no aconseguia foragitar-los-en. Explica la llegenda que el comte Arnau ordenà construir, durant un dia que feia molta boira, un monestir de monges. Al capdamunt dels murs i teulades hi va fer posar moltíssimes creus de pedra i ferro. L’endemà, en alçar-se la boira, els moros contemplaren bocabadats l’edificació, que semblava haver sorgit del no-res, tota curulla de simbolismes cristians. Interpretaren que aquell prodigi inexplicable era un senyal inequívoc de mal averany i van fugir cames ajudeu-me. El castell i l’església de la Pobla de Lillet daten del segle IX.

Fins aquí el tros de llegenda que ens dibuixa un comte, diguem-ne bo o, almenys, que recolza els seus vassalls i forma part del nucli resistent de cristians que, amb el suport explícit de Carlemany, personificat en el lloctinent Otger Cataló, engendrarà la futura nació catalana.

 

Sense comentaris

Deixa un comentari