“La llegenda negra del comte Arnau”, per Emili Gil

0
240
El castell de Mataplana (Gombrèn).

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor @Absenta_Gil

En contraposició a la llegenda «blanca», la llegenda «negra» del comte Arnau ens assegura que aquest personatge era un egoista vanitós, una figura  arquetípica dels valors feudals. Tanmateix, la «part fosca» del mite porta inserides connotacions, no només socials, sinó també hermètiques i màgiques.

Així, trobem, per començar, que Arnau no volia que a les seves terres hi hagués cap altre animal més gros i gran que el seu cavall. Els servents havien de fer tota la feina del camp a força de braços, ja que temien que la presència d’una euga, vaca o bou emprenyés el comte. Una vegada un ase prou formós va entrar als terrenys. Un llaurador l’en va foragitar, però el senyor feudal, dubtant si el pagès volia realment fer fora l’animal o bé apoderar-se’n, va fer penjar l’home de la torre més alta del castell de Mataplana. S’assegura que els metges que no guarien convenientment l’Arnau morien penjats de la mateixa manera que el llaurador suara referit.

Ens trobem, doncs,  amb un personatge cruel, prototip de l’aristocràcia de l’època. Per descomptat, exercia el dret de cuixa sense cap mena d’escrúpol. Segons Joan Amades, tots els seus vassalls estaven obligats, el dia del casament, a posar la núvia a disposició del comte. Era habitual que, l’endemà al matí, les noies retornessin al costat dels marits, però en determinades ocasions les xiques romanien mesos recloses al castell. Arnau, casat i no prou satisfet amb el dret de cuixa, enganyava la seva muller encara amb altres dones.

Aquesta poligàmia, avui en dia tan acceptada —tàcitament o no— estesa i generalitzada, no ens ha pas d’estranyar ni escandalitzar quan és ben sabut que, en els segles durant els quals se situa la llegenda, els matrimonis es feien per augmentar patrimonis i amb finalitats bàsicament de fertilitat (tenir descendència). L’amor ni estava permès ni tan sols era imaginable als homes i dones de classe baixa. Tan sols els nobles es podien permetre tenir aquest sentiment.

No és el cas del comte Arnau, tot i que una vegada sembla que s’enamorà de la dama Blanca de Pradell i s’esforçà a seduir-la. La noia li demanà que es casessin, proposta que el comte refusà tot argumentant que ell ja ho estava, de casat. Blanca de Pradell, llavors, li retragué haver jugat amb ella i el titllà de roí i miserable. El comte, ferit per les paraules de la jove, la féu llançar d’un penya-segat de Montgrony que encara avui porta el nom del salt de la Dama.

En els afers amorosos que, de tant en tant, es produïen malgrat totes les inconveniències, la discreció havia de ser extrema (recordem, com a exemple, La llegenda del cor menjat, de Guillem de Cabestany). Hi ha qui afirma que la poligàmia era habitual a la cultura merovíngia; no oblidem Carlemany, figura representativa de traspàs entre la nissaga merovíngia i la carolíngia. Uns anys més tard s’iniciaria l’època daurada del fin’amors o amor cortès, que porta implícit, d’altra banda, el «trobar clus». D’ací que els trobadors, trobairitz i joglars tinguessin tant d’èxit a les terres de Septimània (posteriors Occitània i Catalunya). També cal tenir en compte que moltes monges i capellans d’aquell temps no ho eren per vocació, sinó per obligació familiar, perquè «tocava».

Així, no ens hauria d’estranyar ben gens que el comte Arnau tingués relacions sexuals, i potser també amoroses, amb una monja. Ara, el que sí que és una mica més estrany és la manera com el noble anava al monestir. Segons la tradició, el camí que utilitzava per no ser vist era un corredor subterrani que s’iniciava al forat o cova de Sant Ou.

Sense comentaris

Deixa un comentari