“La condemnada del castell de Blancafort”, per Emili Gil

0
336

Emili Gil

Emili Gil. Escriptor @Absenta_Gil

Les ruïnes del castell de Blancafort s’alcen encara al cim de la penya blanca de la serra de Blancafort, a 1.176 metres, entre el tossal de la Guàrdia i la Figuerassa, a la comarca del Berguedà.

Diuen que, temps era temps, el senyor de Blancafort anà a guerrejar contra els sarraïns. Al castell hi deixà la seva muller, Na Griselda, una jove molt maca i ben plantada que l’estimava amb bogeria. Lluitant, el senyor de Blancafort fou ferit i va témer que moriria. Llavors va cridar un dels cavallers més amics que tenia, en Galderic, i li va encomanar que anés al castell per comunicar a la seva esposa l’estat greu que patia. Així ho feu, però en Galderic quedà enamorat de la dama tot just posar-li els ulls al damunt. Na Griselda li oferí aixopluc durant uns dies. Tot seguit, ordenà que anés de nou on era el seu marit i que li portés notícies sobre l’estat de salut.

En Galderic se’n va anar unes setmanes, però no pas al costat del senyor de Blancafort, al qual donava ja per mort.

En retornar al castell va comunicar a Na Griselda que el seu home havia traspassat. La noia patí una pena immensa i el cavaller la consolà, fins que aconseguí casar-s’hi. Però el mateix dia del casament arribà el senyor de Blancafort, que no era pas mort, a la fortalesa. Descobrí la traïdoria d’en Galderic i va lluitar amb ell aferrissadament. El mal amic fou occit amb l’espasa del noble, que li travessà el cor. Na Griselda temia també per la pròpia vida, però en Blancafort entengué que havia estat enganyada i considerà que no havia de castigar-la de cap manera. Així que parlaren llargament i la relació entre ells tornà a ser la mateixa d’abans, de marit i muller.

El folklorista Joan Amades recollí una llegenda de característiques similars a la de Na Griselda i en Galderic, però amb matisos que fan dubtar que tingui els mateixos orígens. Es tracta també d’un triangle amorós: el senyor se’n va a la guerra, la senyora s’encapritxa del cavaller (sol ser el millor amic del marit) que la cuida. Reminiscències, prou clares, a l’adulteri de Lancelot del Llac i la reina Ginebra.

Però quan torna al castell, en aquesta llegenda, el senyor de Blancafort no mata amb l’espasa el mal amic, sinó que el tortura amb crueltat. I a la seva muller l’expulsa de la fortificació, no en vol saber res d’ella mai més.

Fa un grapat d’anys, cap al 2000, una persona que pujava per primera vegada al castell de Blancafort, i que ignorava la llegenda, tingué un seguit de visions. A la petita esplanada que hi ha al davant de les ruïnes hi contemplà, talment com una al·lucinació, atònit, un home penjat de cap avall en una creu invertida. El seu cos, nu, era inert. Tenia ferides pertot arreu. Al seu darrere, entre els boixos, caminava una dona entotsolada, vestida de negre de cap a peus.

La impressió del vident ocasional va ser tan forta que investigà la història del castell fins que localitzà la llegenda de la Condemnada. Joan Amades explica que fins a finals de segle XIX «es conservaven uns enderrocs coneguts per la barraca de la Condemnada, on, segons la tradició, havia viscut la dama de Blancafort. La gent del país refusaven passar-hi pel davant tant com podien, i, quan es veien obligats a fer-ho, es descobrien amb gran respecte i se senyaven». El folklorista assenyala que, probablement, la barraca no era sinó una arca o dolmen.

Sense comentaris

Deixa un comentari