La Confederació d’Entitats Sobiranistes retreu al PP, C’s i PSC el rebuig a la Flama del Canigó

0
534

La Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans (CES) ha manifestat aquest dimecres a través d’un comunicat el seu “total suport” a Òmnium Cultural per voler celebrar al Parlament de Catalunya el 23 de juny, per trenta-setena vegada, l’arribada de la Flama del Canigó. La Confederació ha denunciat l’exigència d’una diputada del PP en el sentit que la rebuda havia de ser descafeïnada, amb “un caràcter tradicional i folklòric”, i que no havia de ser “un acte polític en què s’insulti i s’exclogui una part dels catalans”. Aquesta postura d’exigir “una festa popular” en comptes d’un acte de reafirmació de la unitat dels Països Catalans va comptar amb l’aquiescència de Ciutadans i el mateix PSC. Altres anys, tant el PP com el mateix PSC havien format part activa de la rebuda de la Flama.

La Confederació recorda que la Flama, nascuda a la Catalunya del Nord i any rere any regenerada a la pica del Canigó amb catalans d’una i altra banda, va celebrar precisament l’any passat el cinquantè aniversari de la transmissió al Principat de Catalunya pel coll d’Ares el 1966. Aquesta transmissió s’hi perpetua sense interrupció des de llavors.

El 23 de juny del 2008 el sentit de la Flama va ser corroborat sense cap ambigüitat per Ernest Benach i per Jordi Porta, aleshores respectivament presidents del Parlament de Catalunya i d’Òmnium Cultural. Ernest Benach, davant d’un centenar de persones, va reivindicar els Països Catalans i va demanar “coratge i determinació” perquè en el futur “quan es parli dels Països Catalans no es faci com un acte de resistència, sinó de normalitat”. I es va mostrar convençut que “la tradició de la Flama del Canigó tindrà la continuïtat garantida”. Jordi Porta, per la seva banda, va subratllar que “el fet que [la Flama] circuli és un símbol de la unitat dels Països Catalans”.

Aquest dimecres, doncs, en vista de l’actitud displicent i obstruccionista del PP, C’s i PSC amb l’acte oficial de rebuda de la Flama del Canigó, la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans –Assemblea Nacional Catalana (ANC), Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) i la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD)– “testimonia la seva voluntat de mantenir el sentit nacional de la Flama, d’assegurar la seva normalització i continuïtat en tots els territoris catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, perquè puguem celebrar el 24 de juny la Festa Nacional dels Països Catalans”.

Els portadors

Fins ara, Òmnium Cultural, d’acord amb multitud de voluntaris i d’organitzacions de cultura popular i de defensa de la llengua i el territori, ha anat organitzant la rebuda de la Flama del Canigó a Barcelona i els actes de lliurament del foc al Parlament de Catalunya. A més, Òmnium ha ofert la tasca de coordinació i suport als diferents equips de foc de tradicions i costums. Això és, ajudar en la coordinació de les diferents rutes, en la realització de gestions administratives relatives a permisos i autoritzacions, a incorporar noves poblacions als itineraris, i a coordinar l’edició i distribució de material corporatiu.

Reunit a Badalona l’11 de juny del 2016, el plenari del secretariat permanent de l’ANC, i sobre la base de l’acord d’agermanament  del 20 d’abril del 2016 a Valèncià entre la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) i l’Assemblea Nacional Catalana, aquestes organitzacions van reafirmar que “la nostra nació són els Països Catalans i, consegüentment, volem potenciar  la conscienciació nacional arreu dels nostres territoris. Necessitem, doncs, un símbol unitari i una festa comuna entre tots que palesin els nostres anhels”. En aquesta línia, i per reforçar la tasca d’Òmnium i de tantes entitats que durant 52 anys (51 des de l’arribada al Principat) han mantingut l’esperit de la Flama del Canigó, es va decidir “esborrar simbòlicament la frontera imposada el 1659 pel Tractat dels Pirineus que va mutilar la nostra nació”.

Una mica d’història

L’any 1955, Francesc Pujades, vilatà d’Arles de Tec (Vallespir, Catalunya del Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva Flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil·lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col·lectiu. L’any 1966 el foc creuà per primera vegada la duana. Eren èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va anar estenent i el foc, escampat per tot el Principat, va arribar fins al País Valencià. El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà va a buscar el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i la pugen al cim del Canigó; després de passar la nit vetllant la Flama, i a trenc d’alba, inicien el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.

feixos flamaEl diumenge abans de sant Joan se celebra l’Aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà. La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives de tot el territori. Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.

El foc de la Flama del Canigó resta al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà durant tot l’any, fins que cada 22 de juny es pren la Flama i es puja fins al Canigó. Des del seu cim, i a partir de les dotze de la nit, es distribueix entre les persones presents i inicia el seu itinerari per encendre les fogueres de Sant Joan a centenars de poblacions. La Flama del Canigó arriba als diferents pobles i es mostra pels carrers amb l’objectiu de donar a conèixer que comença la Nit de Sant Joan. Aquesta arribada es fa de les més diverses maneres, ja sigui en cotxe, en bicicleta, a peu o fins i tot en llagut, i de la mà de diversitat d’entitats, tant de l’àmbit esportiu, excursionista i cultural com veïnal. Són els anomenats equips de foc.

En aquest sentit, existeixen un seguit de rutes principals, així com poblacions que exerceixen de centres de repartiment. En parlar de rutes principals, ens referim a aquells equips de foc que transporten la Flama des del Canigó (o d’altres indrets) a la seva població, escampant-la tot sovint en nous itineraris. En parlar de centres de repartiment, ens referim a poblacions on d’altres poblacions properes s’acosten a recollir la Flama del Canigó. Cada població organitza la rebuda de la Flama a la seva manera, però compartint uns elements comuns. La Flama és l’essència d’aquesta celebració. Arriba a les poblacions en torxes o quinqués, i es diposita en gresols abans d’encendre les respectives fogueres. S’apaga en acabar-se la revetlla. Anualment, una personalitat elabora un manifest, que anomenem missatge, que es llegirà a les poblacions on arribi la Flama just abans d’encendre la foguera.

Canigó

La simbologia dels Focs de Sant Joan i la Flama del Canigó

El foc ha estat sempre un símbol en la vida de l’home. Els pobladors primitius dels països mediterranis i europeus ja veneraven les forces de la natura, i amb elles principalment el sol i el foc, mitjançant cultes i celebracions. Precisament, una d’aquestes celebracions ancestrals ha estat transmesa de generació en generació, durant segles, i ha arribat fins avui, amb lleus canvis de simbolisme i dedicació. Es tracta de la celebració del solstici d’estiu, heretada dels primers pobladors de les nostres comarques, la qual consistia a festejar amb fogueres la nit més curta de l’any, és a dir, l’entrada en la seva època més càlida. Després d’uns quants segles, la celebració del solstici es transformà en els Focs de Sant Joan, una de les tradicions i uns dels costums més notables de la comunitat catalana. El foc s’estén pels Països Catalans Fa molts segles que aquesta celebració –la vetlla, matinada i dia de Sant Joan–, a còpia de fogueres o falles, abasta geogràficament totes les comarques dels Països Catalans, des de les Corberes, més enllà dels Pirineus, fins al sud del País Valencià, i des de les terres entrades a l’Aragó fins a les illes del mar Balear.

*Font: Òmnium Cultural, Tradicat, Festa Nacional dels Països Catalans i ANC

 

Sense comentaris

Deixa un comentari