“L’evolució del suport a la independència (de Catalunya)”, per Albert Fabà

0
321

Albert Fabà, lliureimillor.cat

Albert Fabà @Albert_Faba Sociolingüista

Enguany s’ha celebrat a la ciutat de Tarragona el VII Congrés Català de Sociologia. Conjuntament amb l’amic i sociolingüista Joaquim Torres hi vam presentar una comunicació sobre El poder i les enquestes sobre la independència de Catalunya. Una anàlisi crítica, des d’un punt de vista metodològic.

La comunicació tenia dues parts molt diferenciades.  A la segona part es feia un seguiment de la forma en què es van presentar a diversos mitjans de comunicació (El Punt-Avui, Ara, La Vanguardia, El Periódico, El Mundo, Abc i El País) els resultats de la darrera edició de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Com que ja vaig tractar els biaixos que es produeixen, en aquests casos al meu article “Embolica que fa fort. Més sobre enquestes, referèndum i independència” (21 de desembre de 2016), ara no hi insistiré i em dedicaré a comentar alguns elements d’interès de la primera part de la comunicació, més de caràcter metodològic (però amb un interès informatiu evident, pel que fa a l’evolució del suport a la independència en els darrers anys).

La pregunta relacionada amb aquesta temàtica que té una sèrie temporal més llarga, entre les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió, és una en què s’interpel·la la població de Catalunya amb dret a vot sobre les seves preferències quant a la relació entre Catalunya i Espanya. Hi ha quatre opcions de resposta (un Estat independent, un Estat en una Espanya federal, una comunitat autònoma o una regió), però nosaltres fixarem l’atenció en la primera de les opcions.

Des d’un punt de vista metodològic, és molt important fixar-se en les característiques demogràfiques de la mostra. Nosaltres vam fer una anàlisi crítica de les primeres edicions de les enquestes del CEO (Baròmetres d’Opinió Política 2011-2014) i ens vam adonar que la mostra tenia un marcat biaix: hi havia un percentatge més gran de nats a Catalunya que els que hi havia a la població. Això produïa una sobreestimació de la població que manifestava la seva preferència a favor de la independència respecte a la que optava per altres opcions.

Gràfic fabà

Aquests biaixos es poden esmenar mitjançant una reponderació de les dades sociodemogràfiques de la mostra per ajustar-les a les de la població real. Nosaltres vam utilitzar com a mecanisme de reponderació el lloc de naixement dels enquestats combinat amb el lloc de naixement dels seus progenitors. Al gràfic es pot observar la discrepància que es produïa (sempre del 2011 al 2014) entre les dades no reponderades i les que sí que ho estaven (més ajustades a la realitat).

Probablement a causa d’aquest problema tècnic el Centre d’Estudis d’Opinió va implantar un canvi metodològic a partir del desembre del 2014, per assegurar que les proporcions dels enquestats, segons el seu lloc de naixement, i les de la població coincidissin. Però en mantenir la sèrie anterior, sembla que el suport a la independència caigui abruptament entre l’octubre i el desembre del 2014 (passa del 45,3% al 36,2%, una mica més de nou punts percentuals), d’acord amb les dades no reponderades. En realitat, sí que hi ha una caiguda (si mirem les dades ponderades), però més minsa, de 4,5 punts. Què va passar entre l’octubre i el desembre del 2014? És clar. L’èxit del 9N, però, posteriorment, la dificultat de pair el post-9N.

A partir d’aquest moment, encara s’hi poden trobar lleus diferències, entre ambdues sèries, fins a la darrera edició de l’enquesta, on hi ha una coincidència pràcticament al 100%.

Fet i fet, doncs, si només tenim en compte l’evolució de la sèrie de les dades reponderades (més ajustades a la realitat) des del 2011 es produeix un canvi molt important, ja que aleshores el suport a la independència només assolia un 22% de la població (tot i que ja s’havia esdevingut la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la manifestació del 2010).

És a partir del febrer del 2012 que esclata el suport a la independència. En un any es passa d’un suport del 21,6% de la població a un 41,6%, el febrer del 2013. Un increment de més de 16 punts!

Què passa, en aquests dotze mesos? Per a mi és clar. Es constitueix al Palau Sant Jordi l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que convoca, aquell estiu, la Marxa per la Independència i la primera de les multitudinàries Diades sobiranistes.

El català emprenyat esdevé català il·lusionat. Sembla com si la independència fos a tocar.

Però a partir d’aleshores aquest increment s’estabilitza, com es pot veure al gràfic. Del com i el perquè potser en podríem parlar en una altra ocasió…

Sense comentaris

Deixa un comentari