“Dret d’admissió”, per Benjamí Moliné

0
720
Fotografia: Laura Kilgus

Benjamí Moliné

Benjamí Moliné. Mestre jubilat. Membre del grup d’assessorament Educació i Desenvolupament

El dret d’admissió ha de comportar el respecte total a la dignitat de les persones, així com a la resta dels seus drets i, en especial, els referents al fet que tothom és igual davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre condició o circumstància personal o social, reconeguts en la Constitució. www.barcelona.cat. Ajuntament de Barcelona.


 

L’episodi lamentable de discriminació patit per un grup de noies i nois amb la síndrome de Down a l’hotel Roca de Vinaròs, carretera nacional 340, km 1049, va destapar la capsa dels trons fa unes setmanes. (Faig constar l’adreça per si de cas considereu, com jo, que, a un dret d’admissió abusiu, hi hem de respondre amb una elecció responsable.) Des de la publicació d’aquest fet lamentable, la llista de greuges, vexacions i abusos soferts pel col·lectiu que surten a la llum no para de créixer. Un pub de Lleida nega l’entrada a un grup de 14 joves amb la síndrome de Down, ens diuen. Habitual. Una monitora valenta relata com en un hotel els feien esmorzar abans que la resta de clients, o els obligaven a anar a la piscina en hores de poca concurrència. Com en un altre, els clients els feien el buit, els miraven amb menyspreu, o els fotografiaven com a coses estranyes. Vegeu El Periódico, 1 de maig del 2017.

Per reblar el clau, surt a la llum que fa pocs dies una noia amb la síndrome de Down és agredida al metro. Al dolor físic de la víctima caldrà afegir-hi el trauma personal, més intens, íntim i difícilment recuperable, de la persona que lluita amb molt d’esforç per la pròpia autonomia i inclusió social i, de sobte, topa contra un mur fet d’odi i de rebuig visceral que no pot entendre.

I de cop ens n’adonem, amb ingènua sorpresa, que allò que ens escandalitzava com un fet aïllat i que no hi donàvem crèdit forma part, de fet, d’una quotidianitat discriminatòria i humiliant per a centenars de persones, que es repeteix amb total impunitat. Una situació que podríem fer extensiva a altres col·lectius de persones amb capacitats diverses, indigents, o refugiats. Marginats socials, en definitiva, que condemnem a la invisibilitat negant-los el dret a ser, justament aquells que ens considerem capacitats, integrats, socialment competents i estèticament homologables.

Em direu que, sovint, els denunciats més amunt són comportaments individuals que no representen els valors de la majoria. En discrepo. Més aviat penso que les individualitats s’atreveixen a manifestar-se amb aquesta manca de sensibilitat i a perpetrar les seves agressions perquè se senten impunes en un entorn social que ho tolera amb la seva actitud laxa i acrítica.

Abans, les regles del joc eren clares. S’imposava un criteri únic, ben definit en els seus múltiples vessants discriminatoris. En uns casos per prohibició i repressió directa. En altres, per influència de paternalismes mal entesos, prejudicis religiosos, rigidesa cultural. La família i l’escola constituïen el final d’una cadena de transmissió d’un sistema tancat i unívoc que generava moltes formes de marginació. De manera que el diferent, o vivia autoreprimint-se, es feia o el tornaven invisible, o era represaliat, o fugia cap a entorns menys hostils.

En canvi ara, que hem guanyat la batalla per a la inclusió des del punt de vista normatiu; ara que, amb una certa autocomplaença, ens mostrem ufanosos d’haver construït una societat educada, culta, informada, lliure de prejudicis, carregada de valors i compromesa amb la justícia social, resulta que mirem cap a un altre costat davant la reiteració de conductes discriminatòries. Actitud que, per omissió, implica un cert nivell de connivència.

I resulta que sempre que es genera un debat social sobre actituds, cada vegada que ens cou sentir-nos d’alguna manera agafats en contradicció com a societat, acabem posant l’escola en el punt de mira. I ens equivoquem si pensem que ha de resoldre per nosaltres les contradiccions que genera el nostre model de vida.

L’escola, a casa nostra, ja treballa amb vocació inclusiva: integradora de capacitats diverses, sensible a la diversitat en totes les seves manifestacions, creadora de contextos que afavoreixen l’empatia i el treball cooperatiu. En definitiva, compromesa en l’educació de persones crítiques, responsables i solidàries. Sovint, contra contextos socials, mediàtics i econòmics adversos i molt potents. A contracorrent, com gairebé sempre. És per això que el seu mestratge cada vegada té menys incidència en la formació de valors dels nostres joves. I perquè, de cap manera, pot substituir la responsabilitat educativa de la família.

Reprenent el fil de la reflexió amb la qual començava l’article, crec que el recurs per revertir la situació no pot ser, només, oposar la força de la llei a la violència individual. Cal situar el debat sobre la inclusió en el centre del procés educatiu més enllà de l’escola: família, col·lectius socials, mitjans de comunicació, publicitat i xarxes socials.

Mostrar no només les múltiples formes d’agressió que es produeixen, denunciant-les, sinó també, i sobretot, totes les bones pràctiques i projectes inclusius, que n’hi ha molts, que són majoria. Donar visibilitat i posar en relleu l’esforç de tantes persones que, dia a dia, lluiten per superar els seus límits amb voluntat d’integrar-se socialment.

Només així podrem superar un model  basat en intervencions reactives i  la resolució de conflictes viscuda com aquell punt en el qual ja s’ha fet un mal irreparable, ferit en la seva dignitat una persona, una família, un col·lectiu; quan ja es fa molt difícil conduir la mediació.

I, sobretot, siguem valents. Fem ús, també nosaltres, del nostre poder com a ciutadania o, si ho voleu, com a consumidors desitjats i necessaris. Exercim el nostre dret d’admissió per denunciar i rebutjar l’inadmissible, negar-nos a entrar a qualsevol lloc on es discrimina, i esvair tota ombra de connivència.

Sense comentaris

Deixa un comentari